A voltes amb la ranita
La ranita meridional és una ranita verda de cant, que viu en el sud-oest d'Europa. La Comunitat Autònoma del País Basc només compta amb una petita i aïllada població en la zona d'Igeldo. Aquesta població és coneguda des del segle divuit, però des de llavors està en declivi i només es reprodueix en un petit embassament de l'empresa Gurelesa a Sant Sebastià. Per això, el Govern Basc va considerar que està en perill d'extinció, impedint que aquestes granotes poguessin atrapar-les o degradar el seu hàbitat.
No obstant això, l'únic ugal de la ranita va caure sota la pressió urbanística. Alguns va proposar la declaració de l'embassament com a biòtop protegit, però la Diputació va preferir posar en marxa un pla de recuperació de la granota mitjançant la construcció de nous pous. Recentment, la Fiscalia de Medi Ambient de Guipúscoa ha qualificat el pla com a idoni per a garantir la supervivència de la població i assegurar la seva expansió i creixement.
Jo, com a granota, no sé res de la legislació, però la notícia m'ha generat algunes preocupacions. El pla de recuperació de la ranita meridional no és dolent, ja que el manteniment de la població en un únic repositori és molt perillós. En qualsevol cas, no sóc tan optimista com el fiscal quant a les garanties que ofereix el pla. La construcció de pous pot ser senzilla, però la reproducció reeixida de l'animal salvatge és molt diferent. Per a això, a més d'una adequada qualitat i temperatura de l'aigua, la flora i fauna singular ha de colonitzar el pou (el que requereix temps), la pressió dels predadors ha de ser baixa i complir amb altres requisits. Cada espècie té les seves pròpies exigències ecològiques, generalment desconegudes. Prova d'això són els famosos fracassos que han sofert els plans de recuperació de diverses espècies a tot el món. El d'Ordesa és un últim exemple dolorós.
Per tant, per a garantir la supervivència d'aquesta població és necessari construir nous pous i condicionar l'hàbitat circumdant. Però a més, i això és fonamental, fins que en els nous pous s'observi que la granota té tant èxit com en el vell, no es pot destruir ni danyar el vell altell. Per a això, per descomptat, cal mesurar amb precisió el nombre de cavitats que s'obtenen en aquestes zones, la qual cosa requereix temps, ja que l'èxit dels amfibis pot tenir grans variacions any rere any.
Per tant, per a assegurar la supervivència de l'espècie no n'hi ha prou amb oferir nous abundants fils, sinó que cal analitzar els factors que limiten el seu èxit reproductor i controlar-los fins a assegurar que la situació de la població millora. Només llavors pot ser acceptable destruir part de l'hàbitat. Esperem que els pous que construirà la Diputació atregui moltes granotes i que les nits d'Igeldo s'alegrin cantant granota. Però fins que això sigui així, demanem que respectin l'embassament de la Gurelesa.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
