Pompons de sabó
La veritat és que en la nostra conversa habitual aquests punpuiles no tenen molt bona fama i els utilitzem per a fer algunes comparacions. Però en l'àmbit de la física és molt diferent. “Feu un punpuil de sabó i mireu —va escriure el prestigiós físic Kelvin—. Encara que passeu tota la vida investigant, sempre traureu nous coneixements de la física”.
Les capes policromes admirables que apareixen en aquestes fines capes de sabó permeten al físic mesurar les longituds d'ona de les ones lluminoses. D'altra banda, la recerca de la tensió d'aquestes capes, la llei de forces que apareixen entre les fraccions, ens permet entendre, és a dir, les forces de cohesió. Sense cohesió el món seria només un munt de pólvores.
Ch. Boyce és un físic anglès que ofereix una llarga sèrie d'experiments amb punpuiles en el seu llibre titulat “talcs”. Nosaltres només portem l'un o l'altre, però qui tingui especial interès en aquest tema sap a on dirigir-nos.
Per a fer els nostres punpuiles utilitzarem el sabó de cuina tradicional, ja que el bany no serveix per a això. Si és possible es recomanen sabons d'oli d'oliva o ametlles buides, per ser els més adequats per a aquesta fi.
Perquè es produeixi la dissolució, fondrem un tros de sabó en aigua neta i freda fins a obtenir un líquid bastant compacte. L'ideal és utilitzar aigua de pluja o aigua de neu neta, en cas contrari agafarem aigua bullint i refredada. Per a aconseguir una major durada dels punpuiles, Plateau indica que a la dissolució cal afegir un terç del seu volum de glicerina. Les escumes i punpuiles que es formin es retiraran amb una arqueta. Una vegada fet això, introduïm a la dissolució l'extrem d'un tub de fang. Amb una palla d'uns deu centímetres també s'obtenen bons resultats, però per a això cal tallar l'extrem inferior en creu.
Per a la realització dels punpuiles cal seguir els següents passos: ficar l'extrem del tub en dissolució i mantenir-lo verticalment fins que aparegui en el seu extrem una membrana de líquid; després bufarem. En fer-ho, el punpuil s'omple amb l'aire calent que sali dels nostres pulmons, la qual cosa fa que el punpuil ple pugi ràpidament.
Si el primer punpuil obtingut té un diàmetre aproximat de deu centímetres, la mescla de sabó realitzada és bona; si no, hem de posar més sabó fins que tinguem el punpuil d'aquest diàmetre. Però això no és suficient. Després de fer el punpuil mullem un dit amb una mescla de sabó i intentem ficar-lo en el punpuil; si el punpuil ens molesta podríem començar amb els experiments, si es bava, hem de posar una mica més de sabó.
Els experiments han de realitzar-se amb calma i molta atenció i en una sala molt clara, ja que en cas contrari els punpuiles no ens mostraran els seus bonics reflexos policroms.
Una flor dins d'un bombó de sabó
Tirar aigua jabonosa en un plat fins a una capa de dos o tres mil·límetres. En el centre del plat col·locarem una florita o una altra cosa i la cobrirem amb un onil de vidre. Després, i mentre bufem pel canutillo de l'onila, elevarem el cistell a poc a poc, com es veu en la imatge. S'està fent sabó punpuil i quan això sigui bastant gran ho deixarem lliure. La florita, o una altra peça petita, quedarà envoltada per una semiesfera transparent en la qual es reflectiran tots els colors de l'arc de Sant Martí.
En lloc de posar la flor es pot posar una estatueta i sobre si mateixa es pot posar un petit punpuil com a corona. Per a això cal col·locar prèviament una gota d'aigua de sabó sobre el cap de l'estatueta i després, després de fer un gran punpuil, passar-ho amb un chorrito i bufar en el seu interior el petit punpuil.
Punpuiles dins d'un altre punpuil
Com hem dit amb l'onila utilitzada anteriorment es fabrica un gran punpuil. Després, agafem una palleta i una vegada mullat un extrem en aigua de sabó, travessem amb cura la capa del gran punpuil fins a arribar al centre. A continuació, bufant, fem el segon punpuil i a poc a poc traiem la palla a l'exterior. Si es vol, dins del segon punpuil es pot fer un altre de la mateixa manera, etc.
La capa de sabó punpuil està tot el temps en tensió i pressiona l'aire que hi ha en el seu interior.
Si acostem el canutillo de l'onila a la flama d'una espelma comprovarem que la força d'aquestes membranes no és tan petita: la flama es desvia clarament.
Una de les pitjors idees sobre els punpuiles és la durada. La majoria considera que duren molt poc, però si s'utilitzen amb cura poden durar diversos anys. El físic anglès Dewar, famós pels seus treballs sobre la liqüefacció de l'aire, emmagatzemava pompons de sabó en ampolles especials i l'estatunidenc Lawrence va aconseguir mantenir-los en un recipient especial durant diversos anys.
Per a finalitzar amb aquest portell, ens ocuparem de la capa de punpuiles. Aquestes són les coses més fines que es poden veure a simple vista. En la majoria dels casos, el gruix dels objectes utilitzats per a la comparació de finor és molt major que el de la capa de punpuiles: sovint diem que una cosa és “tan fina com un pèl”, però el gruix de la capa de punpuil és cinc mil vegades menor que el d'un pèl. Això vol dir que, mentre un pèl humà augmentés dues-centes vegades un centímetre de gruix, fent el mateix amb la capa de punpuil, seria encara gairebé invisible. Per a poder veure la secció de la capa com una línia fina hauríem de multiplicar-la per dues-centes vegades, és a dir, cinquanta mil vegades, i llavors el pèl tindria un gruix de dos metres.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
