Premis Nobel
- Kary Mullis
- Michael Smith
Els treballs de dos investigadors guardonats amb el Premi Nobel de Química d'enguany no tenen relació, però tenen un punt comú: les seves recerques són avui eines bàsiques per a l'enginyeria genètica.
El treball de Mullis va obrir el camí per a identificar les restes més petites del material genètic. La tècnica desenvolupada per Mullis permet identificar aquesta cadena d'ADN mitjançant la repetició d'una petita quantitat d'ADN, la repetició de milions de vegades, en unes poques hores i en un soiodi. (Veure sobre aquest tema "Pels tests sexuals" Elhuyar Zientzia eta Teknika 61/62 número doble, en el qual s'explica i grava "Multiplicadora de gens"). Aquesta tècnica es denomina PCR (Polymerase Chain Reaction) o "Reacció de Cadenes per Polimerasa".
Aquesta tècnica és la que, analitzant l'ADN de les mòmies egípcies, ens ha revelat algunes dades interessants o s'utilitza en els tests que la policia realitza a Gran Bretanya amb cèl·lules de persones sospitoses. Però, sobretot, és una tècnica de diagnòstic prenatal i diagnòstic de malalties genètiques. Mitjançant la tècnica de PCR, n'hi ha prou amb obtenir l'ADN de diverses cèl·lules i veure si apareix o no la seqüència mitjançant la multiplicació de la seqüència que es vol identificar.
El segon premiat és Michael Smith, inventor de la tècnica coneguda com "mutagenesia en una zona concreta". Es tracta d'una tècnica de 1978 que permet als investigadors generar alteracions en els gens i proteïnes en el mateix emplaçament concret en el qual es troba interessat. Anteriorment era possible produir mutacions en el codi genètic utilitzant productes químics i irradiacions. Però les mutacions obtingudes per aquestes vies eren aleatòries, és a dir, no es podia controlar el procés amb precisió. Per contra, la mutagénesis en un determinat espai permet a l'investigador controlar completament el lloc en el qual es produirà la mutació. Per aquesta via s'estan generant proteïnes amb altres capacitats en diferents camps d'aplicació.
- Joseph Taylor
- Russel Hulse
Aquests dos físics estatunidencs han rebut enguany el Premi Nobel de Física pel seu descobriment astronòmic en 1974. Aquest mateix any es va trobar la primera polsera doble anomenada PSR1913+16, ambdues treballant en la Universitat de Massachusetts en Anherst. En l'actualitat tots dos treballen en la Universitat de Princeton, però mentre Taylor continua estudiant les xarxes, Hulse abandona l'astronomia i es dedica a la física del plasma.
Són estrelles d'alta densitat que giren a gran velocitat. Mentre giren emeten feixos d'ones de radiofreqüència com a fars o fars. Quan apareix el doble sistema, la xarxa de pols té un altre membre en una òrbita pròxima i el que es percep no és visible pel seu efecte sobre la xarxa.
Van començar a treballar en 1969, realitzant una cerca sistemàtica de premessis. Es van trobar 40 noves pulsacions, però la més interessant va ser la denominada PSR1913+16, que posteriorment va poder descriure's mitjançant un sistema doble. Van veure que les distàncies entre els polsos de ràdio que emetia canviaven regularment.
En general, la xarxa de pols completa la volta cada 0.05903 segons. No obstant això, la distància entre polsos és variable pel fet que la xarxa es troba en òrbita al voltant d'un altre cos. Quan la pulred es mou en la seva òrbita cap a nosaltres, els polsos s'aproximen els uns als altres. En canvi, quan es desplaça, els polsos s'allunyen entre si. Hulse i Taylor van calcular que l'òrbita al voltant d'una altra estrella es realitzava cada 8 hores.
La dinàmica del sistema indica que tots dos cossos són estrelles de neutrons amb un diàmetre de 10 km i són 1,4 vegades més densos que el Sol.
La Relativitat General prediu que els objectes accelerats en un camp de gravetat forta transmetran radiació gravitacional. La doble polsera, per tant, hauria d'emetre ones i així perdre energia. En cas de pèrdua d'energia, la distància entre dues estrelles hauria d'anar disminuint. Taylor ha comprovat que el període de l'òrbita s'està reduint al llarg de quatre anys com a prova de la radiació gravitacional.
- Richard J. Roberts
- Philip A. Sharp
Aquest premi Nobel del 93 és el resultat d'un descobriment de l'estructura dels gens. Richard J. Roberts és un anglès que opera als Estats Units des de 1969. Es va llançar a treballar en els laboratoris Gold Spring Harbor de Nova York i actualment és director de Biolab de Massachusetts. Phillip Sharp és el cap del Departament de Biologia del Massachussets Institute of Technology, de naixement estatunidenc.
El descobriment premiat és dels anys 70: En les trobades que es van celebrar al juny de 1977 en el Cold Spring Harbor tots dos van donar a conèixer la troballa de manera simultània i per separat. Fins llavors es considerava que els gens eren seqüències contínues d'ADN que feien de motlle "" amb l'anomenat ARN missatger. Això repeteix la mateixa informació genètica que el gen original i aquesta és la que torna a fer de motlle "" en la síntesi de proteïnes.
Aquestes conclusions són exactes i adequades quan l'objecte d'estudi és relativament simple: el més habitual fins llavors era Escherichia coli, que s'utilitzava en els treballs de laboratori. El procediment no és tan simple en el cas de cèl·lules eucariotes, és a dir, en cèl·lules d'organismes més complexos que bacteris. En ells la cadena d'ADN corresponent a un gen és molt llarga, però no totes les "parts" tenen el mateix valor. La cadena d'ADN es divideix llavors en parts denominades Exon i intron. Les unitats Exon són unitats que tenen la funció de codificació en el gen i les intronas que connecten les exonas però no tenen la funció de codificació. El veritable missatger sorgeix alliberant intras i unint intras.
Va acceptar immediatament el descobriment i va ser clau d'altres recerques i descobriments. Molts van dir que estava a la vista després, però l'aportació d'aquests grups de recerca, que en realitat era treball en equip en el cas dels dos premiats, fet per separat, en el seu grup, va anar realment percebuda.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
