Les roques sedimentàries afloren per onsevulla a Euskal Herria. Per a conèixer el seu origen i classificar-los, és a dir, per a establir la seva relació, els geòlegs utilitzem els principis de l'estratigrafia. Mitjançant aquests principis podem saber quina roca s'ha format per primera vegada i quin després, en quina època, on,...
Prenguem com a exemple el Paleocè, una temporada que va començar fa 65 milions d'anys i que va finalitzar fa 55 milions d'anys. El paleocè és un període de temps molt interessant. En aquella època Euskal Herria i la major part dels Pirineus es trobaven sota la mar. Entre la península Ibèrica i Europa hi havia una mar profunda. Aquesta mar estava tancada per l'est, ja que en la zona actual de Catalunya s'aixecaven els Pirineus. El paleocè es va iniciar després de la destrucció de moltes criatures, entre elles els amonites i els dinosaures, després d'un cataclisme gegant. El clima era temperat a tot el món, sense gel en els pols i, a més, la temperada va augmentar per al final del Paleocè. L'Atlàntic Nord s'expandia i Groenlàndia se separava d'Europa a causa del fort vulcanisme.
A través de l'estratigrafia sabem quines són les roques que es van acumular a Euskal Herria i el seu entorn, com és el cas dels Pirineus occidentals. La major part d'aquestes roques són calcàries, però es van formar en diferents zones. Alguns, com els situats en Zumaia, són la producció de sediments acumulats en la sorra de la mar d'uns 1.000 m de profunditat. Uns altres, prop de la costa, són indicadors de la plataforma marina en aigües succintes que podem trobar en Urbasa. Més encara, als Pirineus trobem roques originades en la pròpia costa. Per a això, un grup d'investigadors treballa en el Departament d'Estratigrafia i Paleontologia de la UPV. Les tesis doctorals, articles científics i presentacions en congressos són el resultat de molts anys de treball d'aquest grup. El camí recorregut ha estat llarg, però encara no ha finalitzat. Després de conèixer les principals característiques del Paleocè, el projecte que aquí es presenta i altres projectes estan en marxa per a treballar les característiques de les divisions interiors del Paleocè.
És necessari definir el conjunt rocós, estratotipo, que serveix d'exemple a cada època, per a poder determinar cada distribució estratigràfica. La majoria dels estratotipos estan definits. No obstant això, encara no estan definits molts estratotipos de límits entre èpoques. És el que ocorre amb els límits entre les tres divisions interiors del Paleocè i amb el límit final del Paleocè. Els estratotipos d'aquests límits encara no s'han definit. En això està treballant ara mateix la Comissió Internacional d'Estratigrafia. Els objectius d'aquest projecte del Departament d'Estratigrafia i Paleontologia s'emmarquen dins d'aquest context, per la qual cosa ha abordat l'estudi micropaleontológico i l'estratigrafia de seqüències del Paleocè del Pirinenc Occidental, ja que en aquesta regió les roques de llavors afloren molt bé i, per tant, poden servir per a definir els estratotipos de les fronteres.
L'estudi micropaleontológico es basa principalment en foraminíferos planctònics, encara que també utilitza palinomorfos i nanofosiles de calç. Com en altres recerques, aquest tipus de microfósiles poden aportar noves dades per a definir els límits de les estacions del Paleocè, Danès/Selandiar i Selandiar/Tanetian. És més, els models de biozonación que s'estan elaborant per a la determinació de les fronteres poden comparar-se amb les biozonaciones clàssiques amb altres grups microfósiles per a determinar canvis latitudinals, paleogeográficos, etc. A això es poden afegir canvis qualitatius del nivell de la mar i de les poblacions, canvis en les direccions d'arrodoniment dels foraminíferos, etc. Per tant, el projecte té d'una banda objectius estratigràfics entorn de la definició de les fronteres dins del Paleocè i d'altra banda objectius paleoclimàtics, paleogográficos i paleontològics.