Martitz, és la segona casa de la humanitat?
Alguns astrònoms necessiten trenta milions d'anys per a colonitzar tota la galàxia. Exportar la nostra civilització a 200 mil milions d'estrelles no és un problema de broma. Nosaltres no ho coneixerem. No obstant això, en els pròxims anys probablement podrem veure els primers passos d'aquesta colonització.
L'inici de la colonització pot ocórrer a principis del segle que ve. Llavors, la tecnologia permetrà establir bases sostenibles en la Lluna i en Mart.
Les primeres bases es construiran en la Lluna. Hi ha moltes raons perquè això ocorri, entre elles la proximitat. Els següents es col·locaran en Martitz, ja que en els dos planetes més pròxims és el més adequat i amb el "clima" més suau. Artizar de moment és més inaccessible. Les seves enormes pressions i temperatures fan que viure en la zona no sigui recomanable.
A pesar que encara no s'ha llançat cap home, les sondes automàtiques col·locades ens han proporcionat dades significatives. No han trobat les princeses descrites per Edger Rice Borroughs. Ni el constructor de canals "" de Schiaparrelli. també. Però ofereix als científics un punt de partida útil per a treballar sobre la colonització de Mart.
Deixant el primer nivell de la Lluna, comencem el segon de Mart.
Per a la vida que coneixem Martín no és un planeta molt atractiu. Les temperatures oscil·len entre -140 °C i -27 °C. La temperatura mitjana entorn dels pols és de -100 °C, en l'equador de -20 °C i en les latituds mitjanes de -40 °C. D'altra banda, l'atmosfera està totalment formada per diòxid de carboni. El paviment és a més estèril.
Així sigui, podem transformar-ho a les nostres necessitats. Només fa falta imaginació i tècnica. Aquesta atmosfera totalment verinosa també té un possible ús. Thomas Meyer, químic que treballa en el projecte Martitz en la Universitat de Colorado, analitza les dades emeses per les sondes Viking, obtenint interessants conclusions.
Segons aquest investigador, la compressió de 900 m 3 d'aire màrtir permet obtenir 500 g d'aigua. Així, el cost de l'aigua "destil·lada" no seria superior al de l'aigua mineral que pots comprar a la botiga de la cantonada.
No es necessiten aparells complexos, n'hi ha prou amb una turbina que parla d'energia solar que pot treballar a baixa pressió.
Si tenim alguna cosa a beure, haurem de trobar menjar i cosa que és més important, i què respirar. També es pot trobar. Mitjançant la compressió de l'atmosfera i la posterior eliminació del diòxid de carboni s'obté una mescla de gasos. En ell predominen l'argó i el nitrogen, amb l'oxigen com a petjada.
Aquesta mescla no és molt respirable, però podria utilitzar-se com "Tampon" gas, entre l'aire respirable dels habitacles i l'aire tòxic exterior. L'oxigen respiratori s'obtindria mitjançant el trencament d'òxid de carboni (IV) mitjançant el procés denominat Sabatier-Senders. Genera diòxid de carboni i aigua. De l'aigua d'electròlisi s'extreu oxigen, regenerant l'hidrogen. Reciclant aquest hidrogen...
L'atmosfera de Martitz podria aportar encara més fruits amb Nitrogen i hidrogen, amoníac, CNH 3 podria sintetitzar-se. Es podria utilitzar per a alimentar plantes o en piles electrolítiques. Prenent com a matèria primera l'amoníac, es podria produir hidracina (NH 2 NH 2 ), combustible ideal per a coets. Mitjançant l'ús de químics marcians, aigua, hidrogen i òxid de carboni (II) també es podria sintetitzar metanol, combustible per a vehicles terrestres...
El director del projecte Martitz, Penelope Boston, prefereix que l'aigua surti del sòl del planeta vermell. També utilitza les dades de la sonda Viking. La pols que cobreix Martitz podria aconseguir 1 Kg d'aigua, eliminant 100 Kg.
La senyora Boston veu tres etapes en la colonització de Mart. En un primer pas s'exportarien les colònies d'algues i bacteris amb la intenció de sembrar en el planeta. Si aquests no s'arrelessin, serien l'aliment dels primers colons.
En el següent pas s'inflarien uns "doms" inflables. Allí, els colons que estarien farts d'algues i bacteris podrien conrear hortalisses, prenent com a substrat el sòl humit de Mart. El tercer pas seria completar un ecosistema molt miniaturitzat.
L'únic treball dels colons de Martitz no seria l'agricultura. Una vegada cobertes les necessitats primàries, haurien de començar a explotar els paratges de la zona. El primer treball seria el de la mineria, seguit de la construcció de petites indústries de transformació i, finalment, la creació d'una mala còpia de la terra.
Aquest és un esquema de colonització de Mart. Entre ells es troben uns altres, Entre ells el més destacat pot ser el de James Lovelock, químic atmosfèric. James Lovelock és molt conegut per la suposada hipòtesi que planteja sobre la vida en la Terra en el llibre "GAIA"
Lovelock proposa sembrar la vida en Mart amb trucs senzills. Pretén utilitzar en el seu projecte elements nocius per a la terra: coets portadors de caps nuclears i clorofluorometanos. Se sospita que aquests últims poden destruir en forma d'aerosols la capa d'ozó que protegeix en el nostre planeta de les radiacions ultraviolades.
Després dels acords de desarmament, els coets es posarien en mans del projecte Martitz (sens dubte el punt més feble d'aquesta intenció). Amb aquests gasos es projectarien cap a Mart i es dispersarien en la seva atmosfera. En ella es produiria l'efecte d'hivernacle, és a dir, la calor del sol entraria a l'atmosfera però no saliría. L'escalfament de Martitz seria el següent: els pols de gel i òxid sòlid de carboni (IV) es fondrien i es convertirien en vapor. D'aquesta forma, l'òxid de carboni (IV) excedent elevaria encara més la temperatura i al mateix temps l'atmosfera s'humectaria.
Altres coets enviats des de la terra, en aquesta nova atmosfera, traurien les espores de líquenes madurs i algues. Aquestes espores es reproduirien ràpidament. Aquests pioners s'encarregarien de preparar químicament la terra. Els següents carregaments expedits des de la terra estarien composts de plantes superiors, gramínies i arbustos. Com l'atmosfera és molt rica en òxids de carboni (IV), es produirien enormes quantitats d'oxigen.
Si aquest pla tingués èxit, en unes poques dècades podrien viure en Mart unes 10.000 persones...
Com somiar de moment és legítim, (i esperem que sempre ho sigui) els somiadors potser preferirem a les estrelles, als paisatges exòtics de Borrough que a les zones dures de la realitat.
Quan vaig obrir els ulls, vaig veure que estava envoltat d'un paisatge estrany i innatural. Sabia que estava en Mart. No em vaig preguntar si estava despert i atent. No estava adormit, no m'havia de molestar. El meu subcientífico em deia que estava en Mart, com diu a qualsevol altre que està en la Terra. Ningú dubte d'això...
... Aquell so suau em va fer girar i allí a escassos tres metres del pit estava la punta d'aquell colossal. Un plomall de dotze metres de llarg, amb puntes de metall brillant i sostingut per un altre gran ser com aquells diablillos que estaven observant.
Home, haig de nomenar-ho d'alguna manera, era de cinc metres de longitud i en la Terra pesaria més de dos-cents quilos. Nosaltres estàvem col·locats com ens col·loquem sobre els nostres cavalls. Això sí, al coll de l'animal li acompanyaven els seus codonys inferiors. Mentrestant, amb les mans dels seus dos braços de la dreta subjectava el colós al costat del seu cavall. Va obrir els seus dos braços de la seva esquerra per a mantenir l'equilibri. L'animal que conduïa no tenia frens, brides ni sistemes de conducció...(*)
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
