Finalitza el llarg viatge de Galileu
En la dècada de 1970, quan les naus Pioneer i Voyager van passar al costat de Júpiter, van rebre dades interessants però limitades, ja que no podien detenir-se en elles. Llavors, en la NASA van proposar posar en marxa un projecte que visités Júpiter i els seus satèl·lits. Es tractava d'estudiar l'atmosfera de Júpiter, de comprovar si el satèl·lit Io tenia volcans actius, d'estudiar de prop la superfície gelada europea...
Viatge de Galileu
Galileu va ser llançat en 1989 per la transbordadora espacial Atlantis. La nau espacial no disposava de suficient energia per a dirigir-la a Júpiter i es va valer de l'impuls de la Terra i del camp gravitatori de Venus. Una vegada va girar al voltant de Venus i dues vegades al voltant de la Terra, es va dirigir a Júpiter. Les petites quantitats de plutoni que es van utilitzar per a realitzar aquestes maniobres van provocar el rebuig de moltes persones.
Envoltant Venus i la Terra, va provar els instruments i va realitzar les primeres fotografies. Els primers errors també van ocórrer llavors. La gran antena de Galileu no es va obrir tal com estava previst i va caldre reprogramar tot el sistema per a poder rebre tota la informació a través de l'antena petita.
Els descobriments de Galileu van començar abans d'arribar a Júpiter. En travessar el cinturó d'asteroides entre Mart i Júpiter, va descobrir l'asteroide Gaspra i el petit satèl·lit Dactyl de l'asteroide Anada. I en 1994 va veure abans que ningú com es va reduir el cometa Shoemaker Levy contra Júpiter. Els astrònoms de la Terra esperen que Júpiter giri per a veure les zones del xoc.
Després d'un viatge de sis anys, Galileu va arribar al sistema de Júpiter al juliol de 1995, quan va alliberar la sonda que portava lligada. Quatre mesos després que la zona gravitatòria de Júpiter capturés a la sonda, va entrar en l'atmosfera del gegant gasós. Abans d'evaporar-se, va recórrer 135 quilòmetres de l'atmosfera (atmosfera superior de Júpiter) i va estar rebent dades durant 59 minuts.
Sorpreses en l'atmosfera de Júpiter
L'atzar intencionadament va provocar que la sonda caigués en la zona coneguda com a ‘taca calenta’ i que els científics recollissin dades que no esperaven, en detectar aigües i temperatures molt més baixes de l'esperat. Posteriorment, quan Galileu va realitzar mesuraments globals, van descobrir que en l'atmosfera de Júpiter s'intercalen regions humides i seques que queien en una de les sondes més seques.
Gràcies a les dades recollides per la sonda i Galileu, els investigadors han pogut conèixer alguns detalls de l'atmosfera de Júpiter. Per exemple, està dividida en tres capes: en l'exterior es troben els núvols d'amoníac gelat, en el centre els cristalls d'amoni i sulfur d'hidrogen i, en la part inferior, l'aigua gelada i tal vegada també l'aigua líquida.
Quant a les tempestes, s'ha pogut mesurar la velocitat dels vents provocats –500 km/h– i determinar les causes que les condueixen. Sembla ser que es deu a la circulació vertical creixent de l'aigua i al moviment descendent del vent sec. I són súper violents. La taca vermella de Júpiter és coneguda des de fa temps, però Galileu ha trobat rivals: dues taques blanques que funcionen com un únic sistema. Junts formen una tempesta igual al diàmetre de la Terra.
Descobriment per satèl·lit i descobriment
A l'ésser un gegant gasós, Júpiter no té una superfície sòlida com la Terra, però la seva temperatura i pressió a l'interior són molt elevades i, pel que sembla, pot tenir un nucli de ‘hidrogen líquid metàl·lic’. L'hidrogen en aquesta situació, en lloc de tenir un gas que es mou lliurement, és una matriu especial capaç de produir enormes corrents elèctrics.
Júpiter té un camp magnètic molt potent i això pot deure's al seu nucli tan especial. El camp magnètic de Júpiter s'estén a 975 milions de quilòmetres del planeta, més enllà de l'òrbita de Saturn, i ha servit per a investigar els seus satèl·lits. Galileu ha estudiat principalment els satèl·lits Io, Europa, Ganímedes i Calisto.
El camp magnètic d'un cos és el reflex del seu interior. Per a conèixer l'estructura interna dels satèl·lits, Galileu ha analitzat la interacció entre el camp magnètic de Júpiter i els satèl·lits. I és que depenent del que travessi pel camp magnètic sofrirà algun canvi. Així s'ha sabut que Ganimedes té un camp magnètic propi, que pot haver-hi aigua líquida a l'interior d'Europa, i potser també a l'interior de Calisto.
Mitjançant el mesurament de la polarització de la llum s'ha estudiat la composició i estructura de la superfície dels satèl·lits i s'ha pogut conèixer la temperatura de la superfície mitjançant el mesurament de la llum infraroja que emet. Per a investigar l'interior, a més dels canvis en el camp magnètic, s'han aprofitat de l'efecte Doppler. Cada vegada que Galileu passava al costat de Júpiter o a un satèl·lit, l'embranzida de la gravetat feia aflorar i en la Terra, degut a aquest efecte Doppler, es mesurava el canvi de freqüència del senyal de ràdio. Atès que l'embranzida de la gravetat depèn de la quantitat de roca que tingui el satèl·lit, el canvi del senyal de radi permet conèixer l'estructura dels satèl·lits.
Missió repetida
La missió de Galileu havia de durar dos anys, havia de finalitzar els seus treballs el 7 de desembre de 1997, però a causa del bon funcionament de la nau espacial i al desig de rebre més dades, es va acceptar allargar la missió durant dos anys. Durant aquests dos anys va analitzar de prop el gel europeu, els volcans de Io i les tempestes de Júpiter. Es va descobrir llavors que sota la superfície de gel d'Europa pot haver-hi un oceà d'aigua salada.
Aquests descobriments a Europa són la principal causa de la destrucció de Galileu. La NASA està preparant una missió que estudiarà Europa per a comprovar si hi ha aigua líquida i si pot estar viva, però abans d'enlairar no es va esterilitzar la nau espacial Galileu, per la qual cosa no volen que xocs contra Europa.
L'impacte accidental de les naus espacials en contra de la Lluna Europa amenaça amb produir contaminació biològica en aquest satèl·lit, la qual cosa podria enfonsar el projecte de la NASA. El combustible necessari per a posar l'antena de Galileu de cara a la Terra s'està esgotant i volen destruir-la sota control.
Al final de la segona missió, Galileu es va acostar al satèl·lit Io, el satèl·lit més pròxim a Júpiter. Com temien que la radiació violenta de Júpiter destruís els ordinadors de la nau espacial, ho van deixar per al final de Io, però es va superar la radiació i es van trobar volcans actius.
Alguns són més calents que els de la Terra, la qual cosa fa sospitar que de la superfície de Io s'aboquen silicats rics en magnesi. Els volcans de la Lluna Io van ser descoberts en 1979, i des de llavors no han fet més que sorprendre. Galileu s'ha acostat més que mai a Io, detectant dades que fins ara no podien veure's.
Així, la NASA va decidir ampliar la seva missió fins a l'any 2001 per a recaptar més dades dels satèl·lits Io i Europa i investigar com afecta la radiació a una nau espacial pròxima a Júpiter. Finalment, al setembre de 2003 entra i es destrueix en l'atmosfera de Júpiter.
Últimes tasques
Abans de retirar-se, els astrònoms de la NASA li han conduït a una nova visita als volcans de la lluna per a treure les últimes fotos. Amb aquesta última visita esperen veure com han canviat alguns volcans en els últims anys.
Al novembre de 2002, en via d'extinció, Júpiter s'acosta molt i passa a uns 500 quilòmetres del petit satèl·lit Amaltea, a l'interior de Júpiter. Llavors analitzarà la massa i densitat de la Lluna, que fins ara, segons estudis, és deu vegades menor que Io. Així mateix, els astrònoms esperen que Galileu doni la clau per a explicar les violentes tempestes de Júpiter i els volcans de Io abans de la seva destrucció.
Galileu és una nau espacial amb doble spin. Una part del vaixell gira a tres revolucions per minut, mentre sis instruments reben dades de manera ininterrompuda. L'altre cos és fix i té quatre instruments per a orientar la nau espacial. Galileu treballa en òrbites. Cada òrbita en forma d'oval dura dos mesos i, cada vegada, passa de Júpiter a diferent distància. Així, pot investigar diferents regions del camp magnètic de Júpiter. Galileu es va dissenyar per a passar les òrbites prop dels grans satèl·lits de Júpiter per a poder estudiar Io, Europa, Ganímedes i Calisto. Encara que la missió inicial era de 10 òrbites, finalment Galileu ha completat 33 gires. Les dades recollides per Galileu es recullen en la gravadora de l'envàs. Quan s'acosta als satèl·lits, rep dades i, posteriorment, es transmeten a la Terra a través de l'antena petita fins a completar l'òrbita. Paral·lelament es realitzen els mesuraments de la magnetosfera de Júpiter. Els investigadors de la NASA es comuniquen amb la nau espacial a través de les grans antenes de Goldoston (Califòrnia), Madrid i el Canadà. Amb tres antenes s'aconsegueix no interrompre mai la comunicació, ja que a mesura que la Terra gira el senyal passa d'una antena a una altra. Aquest sistema és conegut com Deep Space Network. |
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
