Edificis públics: instal·lacions especials
En el cas dels edificis públics, la funcionalitat és en gran manera imperativa. Per exemple, en el disseny d'una estació d'autobusos, la prioritat ve determinada per les característiques del transport. Però tenint en compte aquestes característiques, els edificis públics ofereixen a l'arquitecte la possibilitat d'experimentar tant des del punt de vista de nous materials com de disseny.
Moltes vegades aquests experiments són l'única manera de construir edificis barats per a grans esdeveniments. Els estadis amb sostre són bons exemples: per a construir sostres grans i lluminosos es necessiten estructures lleugeres i alhora resistents. Per a l'Exposició Universal d'Osaka es va construir en 1970 el primer sostre pneumàtic gegant. Altres estructures similars s'han inventat des de llavors per a construir instal·lacions singulars.
Els edificis públics són instal·lacions singulars des del punt de vista del disseny, grandària, etc. Normalment tenen un gran espai (poden arribar a tenir una planta de 45.000 metres quadrats), poden estar en la superfície o en el subsòl, alguns han de dissenyar-se per a tenir llum natural i uns altres per a ser completament foscos. A més, tots ells disposaran d'instal·lacions de seguretat i manteniment.
Les instal·lacions especials no són fàcils de dissenyar. Entre altres coses, generen distorsió en l'organització de la ciutat i, des del punt de vista constructiu, exigeixen la participació de molts camps de recerca (aparentment sense que alguns hagin de veure entre si). En l'actualitat destaquen el disseny i la simulació per ordinador. Mitjançant mètodes numèrics es calcula si les cúpules poden ser fabricades amb nous materials abans de la seva construcció.
Construït per a ser funcional
Encara que requereixen grans dimensions i espais, la majoria dels edificis públics no solen ser alts. No obstant això, les estructures que sustenten aquests edificis tenen majors càrregues que les dels habitatges. Per això, hauran de disposar de sistemes de fonamentació i bigues que distribueixin adequadament aquesta càrrega. Si una planta és massa feble per a suportar la càrrega, la biga transfereix a una altra planta més robusta. En el cas de fonamentacions, la construcció pot ser encara més complexa, ja que depèn de la part inferior de l'edifici; per exemple, si el propi sòl no pot suportar la càrrega de tot l'edifici, es requereixen fonamentacions “flotants” o altres sistemes.
Quant a la coberta exterior, les teulades planes i les parets transparents són molt utilitzats en aquesta mena d'edificis. La instal·lació d'una teulada plana suposa superar una sèrie de dificultats, ja que exigeix característiques especials, com les tècniques de contenció de la teulada i els sistemes de drenatge de l'aigua de pluja són molt especials en aquesta mena d'estructures. No obstant això, la teulada plana és una solució eficaç per a edificis de gran planta. Aquesta part de l'edifici està dissenyada per a ser totalment funcional i normalment no aporta cap aportació extra a l'estètica.
El cristall, no obstant això, ofereix moltes possibilitats per a preservar l'estètica i crear ambients; a vegades el cristall, en lloc de ser transparent, és acolorit. No obstant això, malgrat l'estètica i l'ús de la llum, el dissenyador considera molts altres factors. Aquestes estructures tenen molt a veure amb la transmissió de la calor: és la gent que entra una important font de calor en els edificis públics, i la calor produïda per la multitud pot ser suficient per a escalfar l'edifici. Pot ajudar en climes freds, però en climes càlids és una font de problemes. El cristall tenyit ofereix la possibilitat de produir molèsties al sol.
També són habituals les parets metàl·liques. No obstant això, la tecnologia és imprescindible per a fer front tant a l'efecte del vent com de la pluja. Malgrat no ser un exemple representatiu, el Museu Guggenheim Bilbao ha rebut la conclusió que les planxes exteriors de titani van començar a oxidar-se i es va haver de preparar complexos sistemes de rentada.
A dalt i a baix
Els serveis dels edificis públics també constitueixen un marc de treball extraordinari. D'una banda, el sistema de seguretat ha de permetre que moltes persones surtin al més aviat possible i fer front al foc i al fum. D'altra banda, el propi edifici ha d'oferir una "manera de transport" (ascensors, etc.) i sistemes d'escales eficients. La distribució de la gent és molt important, ja que en molts edificis públics es produeixen moviments improvisats.
Per a gestionar aquests moviments, la disposició dels passos i escales ha de ser senzilla i neta. Requereix un disseny que permeti sortir de qualsevol punt de l'edifici al carrer en el menor temps possible, sempre que sigui possible, amb les portes que trobi en el camí empeses, és a dir, el moviment de la porta ha de ser sempre cap a fora.
Aquesta ordenació és senzilla en molts edificis, però en uns altres el disseny es complica. L'estructura de les sales de cinema és un exemple molt especial. En l'actualitat, en un mateix edifici hi ha moltes sales alhora, cadascuna d'elles requereix una instal·lació especial. Perquè no surti el so cal aïllar-lo, ja que tota la sala sol ser una caixa i el que passa dins només cal escoltar-ho dins. El disseny no és senzill: aquesta estructura ha de mantenir el foc i el fum, a més de disposar de sistemes de reg i ventilació preparats per a actuar en qualsevol moment. A més, cal tenir en compte que a la sala de projecció s'han d'emmagatzemar pel·lícules inflamables d'acetat, la qual cosa augmenta el risc en cas d'incendi.
En altres edificis públics aquest problema és més greu: hospitals i laboratoris, per exemple, necessiten grans magatzems per a emmagatzemar medicaments, aliments, ampolles de gasos i líquids, etc. A més de la seguretat, s'ha de cuidar especialment la neteja d'aquests llocs.
Tubs ocults a la vista
En els sistemes de canonades es pot avivar la tendència del dissenyador d'un edifici públic. No és un problema purament estètic, aquest aspecte del disseny engloba molts factors. A major densitat de població, major complexitat del sistema de canonades. La canonada disposa de canonades de vàters interiors, fonts d'aigua i drenatge, però no són les úniques; els sistemes elèctrics i de ventilació han d'instal·lar-se juntament amb els conductes d'evacuació dels residus. On entra tot això?
En parlar d'aquest problema, a molts li vindrà al capdavant el centre Pompidou. La característica principal d'aquest edifici és la de tenir les canonades a la vista. En aquest cas, el sistema de canonades s'ha convertit en art, en part es pot dir que la façana està formada per un conjunt de conductes. No obstant això, en els edificis funcionals la visibilitat del sistema de canonades també s'ha convertit en una pràctica habitual, ja que en el manteniment resulta de gran ajuda disposar de totes les instal·lacions.
Dependent de l'ordinador
Els models matemàtics estan adquirint cada vegada major força en el disseny. Tot l'anterior és molt difícil de tenir en compte i a més l'edifici ha de situar-se en un entorn concret. Cal oferir al públic la possibilitat d'acostar-se a aquest emplaçament sense crear un caos en l''estil de vida' de la ciutat.
Un edifici pot estar compost per plataformes, ascensors, escales, passarel·les, passos d'equip elèctric i mecànic, etc. L'elaboració de cadascun d'ells requereix una metodologia i un disseny específic que permeti coordinar tots els components seguint una seqüència de construcció concreta.
Per a la seva construcció és imprescindible la realització d'estudis geològics, no sols abans del seu inici, sinó també durant la seva construcció, per a assegurar la continuïtat de l'obra en peus. Al costat d'això, és necessari l'ús continuat d'eines i metodologies com la transformació del sòl i la prevenció de l'impacte ambiental.
L'ordenació de tot això suposa un altre treball addicional: l'urbanisme.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
