Races autòctones: algunes abundants, altres greus
Es tracta d'un catàleg oficial de races ramaderes autòctones basques, publicat pel Govern Basc al gener de 2002. En aquest catàleg es detallen les races locals i el seu estat.
Com es pot apreciar en el catàleg, la situació d'aquestes races és preocupant. Excepte les races més productives, és a dir, la vaca pirinenca i l'ovella latxa, totes les altres es troben en perill d'extinció, amb un alt risc. Sembla que si no es col·labora aquestes races desapareixeran. Algunes simplement no es reprodueixen, per la qual cosa a mesura que el bestiar envelleix no quedarà cap exemplar d'aquesta raça. Unes altres, sense intervenció administrativa, es barrejaran i diluiran amb altres races, és a dir, encara que es multipliquin, desapareixeran les característiques de la raça i així la mateixa. Però la decisió està presa: cal apostar pel manteniment d'aquestes races.
Es pot dubtar de per què ajudar a una raça que no sobreviuria en si mateixa. I és que, d'alguna manera, les races són creades pels propis éssers, la majoria són animals adaptats per les generacions de ramaders que han viscut en aquests paratges, que potser s'han adaptat a l'activitat ramadera. En definitiva, aquest és el principal motiu pel qual aquestes races es mantenen: són patrimoni cultural. És una herència viva deixada pels nostres avantpassats.
D'altra banda, cal tenir en compte que aquests animals estan especialment adaptats a l'orografia i al clima d'aquestes terres. I, per tant, tenen avantatges genètics respecte a la resta de races de la mateixa espècie, com les malalties. Per tant, el llegat genètic d'aquestes races també ha de conservar-se, que en el futur pot tenir aplicacions que avui dia no es poden imaginar. La pròpia FAO també va apostar per les races originals en 1992.
No obstant això, el major desavantatge d'aquestes races, des del punt de vista del ramader, és la productivitat. Si es tracta de races molt més productives, que s'han imposat a tot el món, han anat substituint a les races locals. En aquest sentit, el pirinenc i l'ovella latxa no corren perill de perdre's, ja que a més d'estar ben adaptada a l'entorn, aporten gran quantitat de llet o carn.
Quin cavall poltre
La resta de races autòctones, no obstant això, han de ser preservades per a la seva supervivència. Per això, s'han posat en marxa diferents programes dirigits a la cria de grups de bestiar que mantinguin neta la raça i garanteixin la seva permanència. Pottoka és un exemple representatiu d'aquesta situació. Aquest petit cavall porta milers d'anys en les muntanyes d'Euskal Herria. Els avantpassats del pottoka vivien aquí abans que l'home s'apropiés de la terra.
La pottoka ha estat, almenys, una font de carn des de la Magdaleniense, de la qual són testimonis les figures de les cavernes, amb cavalls com el pottoka, i ha crescut fins fa poc per a carn. La veritat és que no dóna molta feina: en ser semisalvatge, viu en la muntanya amb herba i matolls (a l'hivern també s'alimenta d'argoma) i ajuda a mantenir la muntanya neta. Però l'home prefereix animals d'alt rendiment i s'ha confós amb cavalls més grans i forts.
En conseqüència, les pottokas de la raça han disminuït molt, s'han hibridat. No obstant això, les característiques de la raça han perdurat en algunes egües i cavalls, i la unió d'aquests exemplars ha donat lloc a la recuperació de la raça neta, de manera que el bestiar pottoka es va enfortint progressivament.
Per a aconseguir una raça neta s'ha definit l'estàndard, és a dir, s'han determinat les característiques físiques que ha de tenir un cavall o una egua per a ser qualificat com "pottoka": color, altura, longitud i altres onze mesures corporals i mentals. Per exemple, quant al color, la pottoka és fosca: negra o castanyer fosc (el pinto es classifica per separat), i quant a la seva altura oscil·la entre 115 cm i 130 cm.
ajuda per a la fecundació ni per al part.
La raça Pottoka va ser catalogada en 1995 en la CAPV i a França amb anterioritat, en 1970, va ser declarada raça pottoka. A pesar que l'estàndard establert va ser exigent, fa uns anys només s'haurien utilitzat les egües i cavalls de reproducció més nets, que eren escassos i s'hauria perdut la variabilitat i la riquesa genètica.
No obstant això, a mesura que s'han anat seleccionant les egües i cavalls més adequats per a la reproducció, entre els quals s'han seleccionat els més potents, la cabanya ramadera de raça s'ha anat ampliant fins a afilar les característiques d'aquest estàndard.
En l'actualitat, per contra, el nombre d'animals és relativament elevat i s'ha començat a seleccionar. Així, els pottokas utilitzats com a sementals solen ser d'alta qualificació, determinant-se per punts la condició de pottoka de l'animal.
Per a la definició de la raça, a més de les característiques morfològiques, es van realitzar anàlisis de sang. La Universitat del País Basc va analitzar la genètica de la població. Es va comparar amb altres races de cavalls (sang neta, de muntanya, espanyola, àrab...) i, donades les peculiaritats genètiques del pottoka, va quedar clar que es tractava d'una raça diferenciada.
Així, a més de la identificació i qualificació de cada animal, les diputacions forals i les associacions que treballen a favor dels pottokas estan elaborant un llibre genealògic de pottokas.
Com es pot apreciar, encara queda per fer perquè la raça pottoka sigui abundant i rica, però la base ja està establerta.
La recuperació d'altres caps de bestiar en perill d'extinció es realitza de manera similar. No tots estan en la mateixa situació, clar, però no mancada esforç. En qualsevol cas, a més del treball que realitza l'administració, és imprescindible el que realitzen els particulars, ja que hi ha associacions compromeses amb la protecció de les races autòctones, de les quals depèn la major part del treball.
També són privilegiats
Alguns animals són recuperats però uns altres no ho necessiten. Les accions que es duen a terme amb pirinenc i ovella latxa se centren en la millora de la producció, programes de millora del rendiment. El programa de cria de l'ovella latxa, per exemple, va començar en 1984 i des de llavors s'han realitzat multitud d'estudis amb l'objectiu de millorar la qualitat i quantitat de la llet.
En el programa de millora genètica es mesura la quantitat de llet que produeix cada ovella i la seva composició (en general, el seu contingut en proteïnes i grasses), i es trien els xais mascles (cabres cries) de les millors ovelles per a la seva reproducció. També s'utilitzen noves tècniques de reproducció, ja que és habitual la inseminació artificial per a la fecundació de les ovelles amb la llavor d'aquests caprins seleccionats.
A més, es realitzen altres onze estudis per a millorar el cabal lleter de les ovelles. Per exemple, s'ha estudiat la morfologia dels braguers, ja que cada vegada és més freqüent l'ús de màquines de munyiment, i la forma i grandària de l'extrem del braguer té molt a dir en aquesta tasca. I no sols això, sinó que també s'ha vist que el risc de sofrir malalties en funció de la forma del braguer és major, i tot això influeix en la producció lletera.
Es constata que existeix una gran diferència a l'hora d'establir l'objectiu del programa, tant si es tracta d'una raça de bon rendiment com si és una raça que a penes dóna beneficis. En beneficiar-se, es forma una cadena de producció amb ovella latxa i pirinenca. Però amb la resta de races no és possible. No obstant això, si es pretén millorar la producció i el rendiment econòmic, a més de mantenir la mateixa raça.
Catàleg
Segons el catàleg oficial de races del País Basc, són molt greus: Ase de les Encartaciones, Rellom de Cabra, Porc i Gallina Basca, Gos Pastor, Vilà i Villanuco de les Encartaciones (races canines) i Monchina Bovina.
El bestiar equí es troba en millor situació, però no està fora de perill ni molt menys. El cavall de muntanya i la pottoka són relativament abundants en algunes muntanyes, però són necessaris programes de manteniment de la raça, sobretot per a no perdre la raça pura, ja que en l'últim segle l'encreuament amb altres races ha estat molt comuna a l'hora d'aconseguir cavalls de major rendiment.
Un altre punt ha ocorregut amb el betizu, i si es tracta de labors de manteniment i, en la mesura que sigui possible, de recuperació d'aquesta vaca semisilvestre. L'altra raça de boví catalogada és Terreña, que també es troba en perill d'extinció. L'única raça bovina abundant és la pirinenca, per la seva alta productivitat.
Quant a les ovelles, no cal dir que predomina la latxa. En els amplis prats es veuen grans ramats d'ovelles en la pastura, i la latxa necessita un entorn similar, però hi ha una altra ovella, el matoll, que com el seu nom indica, està més a gust que en el pasturatge. No creix per a la llet, per la qual cosa cada vegada hi ha menys matolls.
A més de la Latxa i el Sasi-ardi, existeix una altra raça d'ovelles autòctones en Carranza; la majoria d'ovelles són blanques i bastant abundants, ja que s'utilitzen per a elaborar formatge, mentre que els Morros Negres són més escassos i estan en perill d'extinció.
Encara que sembli sorprenent, el gos pastor basc està en perill d'extinció. I, no obstant això, es troba en millor situació que la resta de races canines autòctones, ja que les altres tres races estan en greu perill d'extinció, com ja s'ha esmentat.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
