Part de Martitz en el sòl
Sabem que últimament l'ésser humà té com un dels seus somnis anar de la Terra a Mart i per a això està enviant sondes i espais des d'aquí. També hi ha parts vingudes d'allí (meteorits).
Si es vol localitzar meteorits, el lloc més apropiat és l'Antàrtida, on el gel esmorteeix l'impacte i després el conserva. Per això en els últims deu anys s'han reunit milers de persones. Els meteorits caiguts en terres temperades es converteixen en pols en uns segles.
En un conjunt de meteorits que van arribar a la dàrsena en 1988, per la seva composició, era un dels més interessants. Es va dir LEW 88 516 i pesava 13,2 quilos. Una part del pes de la sisena part va ser enviada a l'Institut de Física de la Universitat de Berna per a ser analitzada pel professor Otto Eugster.
La composició dels meteorits permet conèixer moltes coses. Els continguts de gasos inerts com a Argó, zenón, cripton, etc. indiquen quan es van cristal·litzar i quant temps han transcorregut en l'espai. Com més radioactiu és el gas inert, els raigs còsmics han colpejat més el meteorit (per tant, el viatge per l'espai ha estat tant més llarg).
L'anàlisi del meteorit LEW 88 516 indica que abans d'arribar a la Terra ha viatjat en l'espai durant tres milions d'anys. No obstant això, el més sorprenent és que en 1976 la sonda Viking tingui la mateixa estructura que les pedres analitzades en Martitz al costat del volcà Olympus Mons. El meteorit “Zagami”, descobert a Nigèria en 1962, també presenta aquestes característiques. Això també ha fet un viatge de tres milions d'anys i es creu procedent de Mart. En la Terra s'han detectat un total de nou meteorits marcians.
Com han arribat tots aquests meteorits fins a la Terra? Pot haver-hi diverses interpretacions, però sembla que un gran asteroide va colpejar el planeta vermell i va aixecar milions de fragments. Aquest asteroide d'uns cinquanta metres de diàmetre, amb una velocitat de 20 km/s en l'espai, anava a tenir una gran col·lisió, i tenint en compte que la força gravitatòria en Mart és dues vegades més petita que en la Terra, uns trossos aixecats arribarien fins nosaltres.
Segons alguns astrònoms estatunidencs, el lloc de col·lisió de l'asteroide es veu en les fotos enviades per la sonda Viking. És un cràter el·líptic de desenes de quilòmetres de diàmetre.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
