Segons Marian Martínez de Pancorbo, “es tracta d'una recerca innovadora, ja que normalment s'estudia la població arqueològica, però en aquesta ocasió hem pensat que podria haver-hi una transmissió genètica, i sobre la base d'això hem dissenyat per primera vegada la recerca”.
De fet, el fet que la població sigui euskaldun ha estat la que ha permès fer-ho. “Per a veure si hi ha llinatges, aquí, a través dels cognoms, podem veure fàcilment que les famílies amb 8-16 cognoms han estat allí, abans de la revolució industrial. Segons Martínez de Pancorbo, en altres llocs no és tan fàcil, és un cas especial.
Així, han triat a 158 persones i han confirmat que els seus ADN es corresponen amb les restes oposades en la cova. En concret, Martínez de Pancorbo ha volgut destacar l'anàlisi genètica dels ossos de Santimamiñe, “poc senzill tecnològicament”. Per a dur a terme aquest treball, la universitat ha habilitat dos laboratoris específics, “entre ells, l'ADN antic no es contamina amb l'actual”. A més, part de l'anàlisi ha estat realitzat en col·laboració amb la Universitat d'Estrasbugo, concretament, en la replicació.
L'os més antic analitzat és una mordassa de fa 4.000 anys. A més, s'han comparat altres sis fragments ossis més joves que ell. Sempre han analitzat l'ADN dels mitocondris, “és a dir, hem analitzat el llinatge de la mare”, ha precisat Martínez de Pancorbo.
“En funció de l'edat dels ossos, han passat entre 250 i 70 generacions des de llavors i podem assegurar que la població de Busturialdea no ha tingut aportacions genètiques externes significatives durant aquest període”, ha explicat. I més encara: “els estudis demostren que aquella gent que vivia en la zona de Santimamiñe durant la glaciació va ser una població fundadora que es va estendre per l'oest d'Europa. Ara tenim un punt intermedi, fa 4.000 anys, entre la població de fa 10-12.000 anys i l'actual”.
Martínez de Pancorbo ha avançat que continuen investigant en la mateixa línia i esperen que aviat surtin més resultats.