Doctor Beaumont i estómac de St. Martín
Va agafar un tros de carn de vaca, crua, amb una mica de sal i la va amarrar amb un fil. Va agafar l'altre costat del fil i el va ficar en el forat. A una hora, va tirar del fil i va comprovar com estava la carn. Una hora després de tornar a ficar-ho en el forat i una altra vegada... I després amb el porc gros... A la cinquena hora se li va posar el dolor del budell a St. Martín i el Dr. Beaumont va haver de treure de l'estómac la part humana que quedava.
L'endemà, St. Martín encara tenia ingestió. Però la indigestió, la indigestió, el doctor Beaumont no va malgastar la possibilitat de realitzar aquests experiments. Ningú ho va fer mai.
L'accident de tres anys. El 6 de juny de 1823, el jove canadenc Alexis Bidagan, estava sobrenomenat en St. Martin, Mackinac Island. L'American Fur Company acabava de començar a treballar com voyageur, que consistia a transportar pells de castor amb canoa. Aquest matí es trobava en el magatzem de la companyia, i al seu costat un membre es trobava amb una escopeta carregada per a ànecs. Se li va escapar el tir i els perdigons van atrapar a St. Martín. Va caure a terra al foc de la camisa.
El metge va arribar pel camí entre la multitud que hi havia entorn del ferit. Únic metge de l'illa; Dr. William Beaumont. La ferida que tenia sota el pit esquerre es va trencar amb les costelles 5 i 6, un tros de pulmó i el diafragma. Sortia el desdejuni de l'estómac perforat. "No viurà 36 hores", va dir el doctor.
Beaumont va fer tots els seus esforços i St. Martín va començar a recuperar-se. Durant els primers 17 dies, tot el que menjava li sortia de la ferida. Però a poc a poc els intestins van començar a funcionar i per a la quarta setmana podia menjar normalment i fer la digestió.
No obstant això, va trigar a completar-ho. En el quart mes, Beaumont estava eliminant els perdigons del cos de St. Martín. En el desè mes va anotar en el quadern que les ferides estaven gairebé curades, però que el malalt encara estava completament incapacitat. Llavors, les autoritats van decidir no prestar més atenció a St. Martín i enviar-ho al seu poble natal. No obstant això, el Dr. Beaumont temia que hi hagués massa viatges d'uns 2.000 quilòmetres i els va acollir a la seva casa.
Es van curar les ferides, però se li va quedar el forat, un forat que anava directament a l'estómac, un nou anus. "Tenia la grandària d'un xíling i els aliments i begudes s'abocaven per ell, si no es tancaven amb taps, compreses i venes", va descriure el doctor Beaumont.
Beaumont va contractar a St. Martin com a assistent. Però volia més per a això. En un article publicat en la revista The American Medical Recorder en 1825 deia: "Aquest cas és una gran oportunitat per a investigar els fluids gàstrics i el procés digestiu. No produiria dolor ni molèsties mínimes, l'extracció d'una mica de fluid cada dos o tres dies, ja que en cas contrari surt de manera natural en quantitats relativament elevades. I també seria fàcil introduir certes substàncies digestives i observar-les durant el procés digestiu".
Va començar a experimentar l'1 d'agost de 1825. Li va ficar de tot la carn cuinada, crua (amb sal i sense sal), de porc gros, carn de conserva, pa vell, col... Una vegada va romandre en dejú durant 17 hores, es va prendre la temperatura de l'estómac (38 °C), extraient els sucs gàstrics. Posteriorment, en el tub d'assaig ple de suc gàstric (mantingut a 38 °C) i en l'estómac de St. Martín es va col·locar la mateixa quantitat de carn. L'estómac digerió en dues hores i el tub d'assaig va necessitar 10.
St. Martín no sempre s'interessava pels experiments. No era agradable fer aquells llargs períodes de dejuni, o romandre immòbil durant les hores mentre el doctor introduïa i treia els aliments en el seu cos --a més, sovint es produïen mals de ventre, diarrees, etc.-. Fins i tot es va negar a mantenir en les seves axil·les els tubs d'assaig plens de les seves aigües. Era cert que estava en deute amb el doctor que li va salvar la vida, però... En veure l'oportunitat va marxar al Canadà.
Allí es va casar i va tenir dos fills. Família pobra, Beaumont va aconseguir en 1829 convèncer a St. Martín de tornar a experimentar a canvi d'acollir a tota la família a la seva casa.
Beaumont va demostrar que la digestió era un procés químic i no mecànic, com la majoria de les vegades ho pensava. I va veure que els sucs gàstrics necessitaven calor per a digerir, que les verdures són més difícils de digerir que molts altres aliments, i que la llet es coagula abans de començar la digestió. Va estudiar la influència del temps i va concloure que St. Martín s'enfadava de tant en tant i que l'empipament dificultava la digestió. Dos anys després, la família va prendre el canoa i es va anar de Wisconsin a Mont-real.
En 1833 va publicar Experiments and Observations on the Gastric Juice and the Physiology of Digestion. Allí va recollir 240 experiments realitzats amb St. Martín.
Aquest treball va portar fama a a Beaumont. Però també crítiques. Alguns creuen que no va recuperar intencionadament el forat de St. Martín. I aquella polèmica s'encendria amb més força en un altre assumpte de 1840. Un polític va atacar al carrer a l'editor d'un periòdic perquè no li tractaven bé en les editorials del periòdic. Va colpejar al cap amb un bastó de ferro i l'editor es va quedar impassible. Beumont va ser un dels cirurgians triats per a tractar a l'editor. Ell va decidir perforar el crani per a eliminar la pressió. L'editor va morir i Beaumont va ser acusat d'assassinat al·legant que va punxar perquè volia veure el que hi havia dins com amb St. Martín. El jutge li culpi i li imposa una gran multa.
Beaumont passaria tota la seva vida intentant convèncer a St. Martín que fes més experiments fins a la seva mort en 1853, relliscant en unes escales gelades. Per part seva, St. Martín cau en mans d'un estafador que es feia passar per metge. I ell va recórrer les ciutats com un animal circense.
En 1879 escriu al fill de Beaumont: "He començat a envellir i he estat malalt en els últims sis anys i no t'ocultaré que sóc molt pobre [...] Estic sofrint una mica amb la meva fístula gàstrica i les meves digestions són pitjors que mai..." Va morir a l'any següent, amb 78 anys. La família ho va deixar expressament descomponent el seu cos abans de ser enterrat perquè ningú tingués la temptació d'experimentar més.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
