Televisió satèl·lit
Descripció
Com sabeu, des de fa uns anys s'utilitzen satèl·lits de comunicacions. Com al principi els transmissors eren de molt baixa potència, els satèl·lits havien de situar-se en l'òrbita inferior (10.000 Km.) perquè el nivell de recepció en la Terra fos l'adequat.
D'altra banda, per a mantenir-se en aquesta òrbita, la velocitat tangencial del satèl·lit ha de ser bastant major que la velocitat de gir de la terra, per la qual cosa en tractar-se d'un desplaçament del satèl·lit respecte a la terra, per a aconseguir una comunicació sostenible s'havien d'utilitzar uns satèl·lits. Quan s'ocultava un satèl·lit, el receptor, mitjançant un mecanisme de punteria, es dirigia al següent.
Amb el pas dels anys i a mesura que avançava la tècnica, s'han desenvolupat transmissors de major potència que permeten situar els satèl·lits de telecomunicacions actuals en òrbites estacionàries (a 36.000 Km de la Terra).
La velocitat tangencial necessària per a mantenir aquestes òrbites és igual a la velocitat de gir de la Terra, per la qual cosa el satèl·lit està paralitzat respecte a la Terra. Així, un sol satèl·lit és suficient per a il·luminar un receptor durant tot el dia.
Els satèl·lits geogélicos han estat utilitzats per a canalitzar el trànsit telefònic internacional i establir enllaços de televisió. Els receptors utilitzats en aquests enllaços són professionals i molt cars, ja que el transmissor del satèl·lit emissor és especialment de baixa potència.
No obstant això, quan en 1977 es va celebrar la Conferència Administrativa Mundial de Ràdio (MIBA-77 o WARC-77, World Administrative Ràdio Conference), utilitzant satèl·lits de gran potència, es van establir les bases d'un servei de radiodifusió i televisió que faciliti la recepció de programes mitjançant receptors de baix cost.
Existeixen algunes raons principals per a utilitzar satèl·lits. Les actuals xarxes de televisió terrestres es basen en la distribució de freqüències de l'acord de Stokholm de 1961. Aquesta distribució de freqüències permet a cada participant únicament tres o quatre programes nacionals i permet tècnicament la implantació d'un altre programa regional.
Per a poder oferir un major nombre de programes és necessari un nou mitjà de transmissió i en aquest moment el satèl·lit és el més adequat per a la distribució nacional de televisió.
Per satèl·lit es cobreixen regularment les grans zones i a més sense ombres ni reflexos. La utilització del satèl·lit per a difondre programes nacionals i internacionals suposa que les xarxes terrestres quedaran per a programes regionals o nacionals.
Situació actual
Avui dia hi ha dues situacions bastant diferents en el món. Uns utilitzen la banda de 4 Ghz i uns altres la banda d'11 Ghz. Tots els satèl·lits que es poden agafar ara són de comunicació i no estan pensats per a complir amb el servei de tele-difusió. Per tant, els receptors necessaris per a rebre les seves emissions són encara bastant cars.
En les B.O.E. s'ha desenvolupat un ampli mercat de receptors de 3,7 Ghz a 4'2 Ghz. De fet, en aquest país no s'han establert serveis especials de radiodifusió. El gran nombre de canals de televisió disponibles (125 canals de 5 satèl·lits diferents) prové de les connexions a través de satèl·lits de baixa potència entre companyies de teledistribución per cable.
En la banda europea de 4 Ghz es poden agafar dos canals del satèl·lit soviètic GHORIZON mitjançant una antena de 3 m de diàmetre. En aquesta banda i des del satèl·lit INTELSAT V, la televisió del Marroc, en francès i àrab, es pot agafar amb una antena de 4'5 m i el programa per a les Forces Aèries Europees dels americans, però usant aquesta antena de 6 m.
No obstant això, l'oferta de programes més interessant de l'actualitat se situa en la banda d'11 Ghz (10'9 a 11'7) i prové del satèl·lit ECS-1 (EUTELSAT-1) llançat per l'Agència Espacial Europea (AQUESTA) al juny de 1983. A pesar que aquest satèl·lit és de baixa potència, ja que inicialment estava pensat per a distribuir programes de televisió als centres emissors, se li van assignar 9 "transponders" per a radiodifusió. A Euskal Herria aquests programes poden prendre's amb antenes de 1'8 m de diàmetre. En la banda d'11 Ghz, el satèl·lit INTELSAT V emet fins a 3 programes.
Satèl·lits per a Radiodifusió Directa (Direct Broadcast Satellite; DBS)
Aquests satèl·lits estan pensats per a ser enviats directament als receptors d'espectadors, tant individuals com col·lectius, per la qual cosa tenen una potència cent vegades major que els de comunicació i distribució. Això permet la utilització d'antenes parabòliques d'un metre de diàmetre, que poden ser més àmplies en les especificacions del receptor, la qual cosa suposa un abaratiment important del preu total de l'equip respecte al dels receptors per a satèl·lits de distribució.
La banda de radiodifusió directa és de 12 Ghz, concretament de 11'7 Ghz a 12'5 Ghz. L'ample d'aquesta banda és per tant de 800 Mhz i en ella entren quaranta canals. M.I.B.A. El 77 a cada estat se li van assignar 5 canals i una posició orbital. Mentre els satèl·lits de distribució utilitzen el sistema PAL o SECAM, probablement els satèl·lits de Z.I. utilitzin la nova regla de vídeo MAC (Multiplexed Analogic Components; Components Analògics Multiplexatges). Aquesta norma millora substancialment la qualitat de la imatge en vídeo, especialment el color comparat amb el del sistema PAL i permet a més la transmissió de 8 o 4 canals de so d'alta fidelitat.
Abans de 1990, cinc estats tenen previst llançar un satèl·lit. El llançament del satèl·lit francès TDF-1 ha estat retardat diverses vegades, però els francesos esperen tenir-ho en òrbita per a juny d'enguany. Luxemburg també ha explicat la seva intenció de posar en òrbita el satèl·lit de 16 transponders. Encara que ell només pot usar 5 canals, pot llogar a altres onze països.
D'altra banda, Espanya no té cap intenció de llançar el satèl·lit, ja que considera més apropiat llogar el d'un altre Estat.
Estructura d'un receptor de satèl·lits
Com es pot apreciar en la figura 3, el receptor té dues parts principals: la unitat exterior, situada en la teulada, i la interior. La unitat exterior està formada per una antena parabòlica i un convertidor. El convertidor està muntat en el focus de l'antena i la seva missió és: Rebaixar la banda de freqüències de 11'7 Ghz a 12'5 Ghz de 950Mhz a 1750Mhz. Això es deu al fet que en el cable coaxial que va de l'antena a la unitat interior les freqüències altes són molt atenuades. Per a poder prendre els programes de dos satèl·lits situats en diferents posicions orbitals, és necessari dir que es necessiten dues antenes, cadascuna amb el seu corresponent convertidor i l'orientació adequada.
El senyal rebut en la unitat interna és demodulada i actualment existeixen dues opcions. Si la instal·lació és individual i la televisió té entrada de vídeo, la unitat interior i el receptor de televisió es poden connectar directament. Però si la instal·lació és col·lectiva, és necessari instal·lar reductors (un per canal) perquè els senyals passin als canals d'UHF i que el sistema de distribució de l'antena col·lectiva sigui possible.
I.T. en els pròxims anys es multiplicaran els llançaments de satèl·lits, especialment per a cobrir els serveis de radiodifusió nacionals.
Observacions:
"Transponder": emet el senyal que pren en una freqüència en una altra, i compleix la funció de pont.
1 Ghz = 1000 Mhz = 1.000.000 Khz
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
