Els programes executats sota el Sistema Operatiu DOS s'executen en els primers 640 Kb de la Memòria Principal. Aquesta part de la memòria es denomina Memòria Ordinària o Convencional. Com més gran sigui la memòria normal, més espai tindrem les nostres aplicacions (tractaments de text, programes de dibuix, bases de dades, programes per a gràfics, etc.) per a la seva utilització.
Però vegem com es distribueixen aquests 640 Kb, les posicions més baixes de la memòria segons la figura 1 estan reservades per al Vector Ruptura, el “Buffer” de Comunicació i el Buffer del Disc. A continuació i cap amunt es troba el nucli del sistema operatiu DOS i els possibles Programes Residents. És la part de memo que pot ser utilitzada per l'aplicació de l'usuari, des de la posició de l'últim programa resident fins als 640 Kb de la memòria.
La part del memorial que va des del punt de finalització de la Memòria Ordinària fins a 1.024 Kb es denomina Memòria Superior i conté ROM BIOS, Memòria ROM per a l'arrencada i Memòria de vídeo.
Aquests límits depenen de la mena d'ordinador, en concret del microprocessador que disposin. Els tres ordinadors que analitzarem en aquest article són: Amb microprocessadors 8086/8088, 80286 i 80386. Veure taula 1.
La memòria màxima que pot adreçar cada processador apareix en la columna central: 1, 16 i 4.096 Mb. Els tres tipus de computadors poden utilitzar la Memòria Estesa de 32 Mb, però d'aquesta mena de memo parlarem en un altre article.
Processador | Rosques de bus | Memòria domiciliable | (Mb) | Memòria Ampliada | Memòria Estesa |
8086/80888028680386 |
202432 |
220=1.024 Kb224=16.384 |
1164.096 |
-15 Mb4.096 |
32Mb32Mb32Mb |
Aquest microprocessador d'ordinadors coneguts com a PC i PC-XT té un bus de direccions de 20 bits i la memòria màxima que pot adreçar és de 1024 Kb. La figura 1 anterior mostra el mapa memorial d'aquesta mena d'ordinadors.
Aquest microprocessador té un bus de direccions de 24 bits i una memòria màxima que pot adreçar de 16 Mb. V Figura . Comparant amb la figura 1, podem observar que l'estructura inicial (és a dir, la de la memòria normal) és la mateixa que la de la Memòria Superior, la diferència resideix en aquests 15 Mb que estan per sobre dels primers megues i aquesta part del memo és la coneguda com a Memòria Ampliada.
Els primers 64 Kb de memòria ampliada conformen la Memòria Alta. Aquesta part de memori té un ús molt especial: Part del nucli del Sistema Operatiu pot ser traslladat si es desitja alliberar part de la memòria ordinària. La part de la memòria ordinària que s'allibera a través d'aquest procediment és funció de la versió del Sistema Operatiu. (Veure taula 2)
Les versions baixes del sistema operatiu MS-DOS no tenen accés a la Memòria Alta, mentre que les versions superiors a la cinquena admeten situar part del nucli en la Memòria Alta. En el cas que el Sistema Operatiu MS-DOS 5.0 hagués d'estar complet en la memòria ordinària, podria abastar uns 62 Kb, però si el nucli del sistema s'enviés a la Memòria Alta, només abastarà 17 Kb, per la qual cosa les aplicacions de l'usuari podran utilitzar més memòria.
Una altra característica important és la ubicació del Bufer del disc. Com és sabut, els buffers es generen a través del fitxer CONFIG.SYS i, excepte indicació en contra, se situen en la memòria normal. Però tal com s'ha dit recentment, també es poden enviar a Memòria Garaia, alliberant l'espai corresponent de la memòria ordinària. La capacitat de la Memòria Alta (64 Kb) és limitada i si part del Sistema Operatiu està present, l'espai disponible per al buffer és menor. Si en crear els buffer se supera l'espai lliure en la Memòria Alta, tots els buffers s'emporten a la Memòria Normal. Per exemple, si es treballa amb el sistema operatiu MS-DOS 5.0 es recomana no utilitzar més de 28 buffer.
Sistema> MS-DOS 3.3En ordenadors tipus 80286 es poden carregar gran part de DUES i buffer en Memòria Alta. En els ordinadors amb microprocessadors 80386 i 80486 tot l'indicat per a 286 és aplicable, a més dels següents avantatges:
Hi ha programes que es queden en la memòria fins que s'executin i altres programes o anomenades de nou executats per l'usuari. Aquests programes, coneguts com a Residents, són de dos tipus: a) Controladors de dispositius o dispositius que s'instal·len en el fitxer CONFIG.SYS mitjançant l'ordre DEVICE. Per exemple, el controlador del ratolí. I b) Resta de programes residents. Els executats per l'usuari des de la línia de comandos o els carregats a través del fitxer AUTOEXEC.BAT.
Els Programes Residència Típics són relativament petits i com es pot veure en el mapa memori de la figura 1, s'acumulen en la memòria normal (per sobre del Sistema Operatiu).
Segons la figura 1, els primers 384 Kb (entre 640 Kb i 1024 Kb) de la memòria ordinària constitueixen la Memòria Superior, on es troben els ROM necessaris, la memòria ROM per a l'arrencada i la Memòria de Vídeo. No obstant això, aquests programes no esgoten tots els 384 Kb de la Memòria Superior i queden lliures els buits, denominats UMB Upper Memory Block o Blocs de la Memòria Superior.
Els ordinadors amb microprocessador 80386 poden utilitzar aquests Blocs Lliures d'Alta Memòria, dirigint els Programes Residents i estalviant així la memòria normal.
El Sistema Operatiu MS-DOS 5.0 per a la utilització dels Blocs de l'Alta Memòria ofereix les següents eines: substitueix l'ordre DEVICE de càrrega de Programes Residents (controladors) a l'ordre DEVICE per l'aprovació de DEVICEHIGH, i en qualsevol fitxer de lots per a Programes Residents tipus b) es pot emetre l'ordre LOADHIGH. Si el programa que es vol emportar a l'Alta Memòria mitjançant les ordres DEVICEHIGH i LOADHIGH no troba espai lliure, automàticament es col·loca en la memòria normal.
El Sistema Operatiu DR-DOS 5.0, en competència amb MS-DOS, ofereix alternatives similars però les prescripcions són, en aquest cas, HIDEVICE i HILOAD.
Sobre la base de l'exposat fins al moment, podem fer el següent resum:
es produeixin alteracions en el comportament de les víctimes
reformulaciones45 Kb
nuevasResidentes30 a 100 Kb |