Hasiera »   Erreportajeak »   Metal astunak Arditurrin

Metalls pesants en Arditurri

• Zabaldu:
• Twitter
• Facebook
• Emaila

Avui sabem que els metalls pesants són perjudicials per a l'home i el medi ambient. A Euskal Herria podem prendre com a exemple a Arditurri (Oiartzun). La contaminació provocada per aquesta mineria, que va començar en l'època romana i es va explotar durant segles, continua sent evident. Per això, en 2002 es van investigar els metalls pesants de la zona.

Durant segles, l'home ha explotat els béns que li ofereix la mare terra i els ha adaptat a les seves necessitats. No obstant això, en els últims anys s'ha adonat de l'escassetat i el valor dels recursos naturals i la relació entre l'home i la mare terra s'ha convertit en una necessitat.

Per a millorar aquesta relació és imprescindible un major coneixement del medi ambient. Però hi ha zones poc conegudes i Arditurri és una d'elles. La zona minera d'Arditurri s'explotava per a l'obtenció de plata en l'època romana i al llarg de la història es van realitzar diverses mines seguint el riu Oiartzun.

Arditurri, actualment, forma part del parc natural de Penyes d'Aia. Ara no s'exploten els minerals de la zona, però si que hi ha metalls pesants en la superfície terrestre. Els residus generats com a conseqüència de l'explotació de segles són molt rics en metalls pesants, amb el risc d'entrar i dispersar-se en la xarxa tròfica en detriment de la salut dels éssers vius. Encara que sembli sorprenent el seu caràcter de parc natural, en Arditurri existeixen zones contaminades.

Problemàtica de l'àrea minera

Metalls pesants com a plom, zinc, cadmi, coure, manganès, crom i níquel s'acumulen en els vessants de la zona minera. Com és habitual al País Basc, les valls són molt estrets, per la qual cosa els abocadors on s'acumulen els metalls són inestables i presenten un alt risc d'erosió. A més, cal tenir en compte que es tracta d'una zona molt plujosa. En conseqüència, les aigües de pluja filtren els metalls pesants i, aigües avall, arriben als rierols Otsamantegi i Arditurri, i tres quilòmetres més a baix s'aboquen al riu Oiartzun.

Aquest procés s'ha produït al llarg dels segles, i els metalls pesants s'han anat acumulant en els sediments, alimentant-se d'ells les hortalisses i plantes. Atès que els éssers vius no són capaços de metabolizar metalls pesants, la concentració de metalls en l'organisme ha anat augmentant, procés que es denomina bioacumulació. Aquesta acumulació afecta a tota la xarxa tròfica i, a mesura que s'allarga en el temps, el seu efecte és cada vegada més negatiu, ja que augmenta la concentració de metalls pesants.

Plantes indicadors

En situacions de contaminació com la d'Arditurri els millors indicadors són les plantes. De fet, les plantes acumulen metalls pesants, per la qual cosa l'acumulació de metalls en les plantes és una manifestació de la contaminació ambiental.

No es va triar cap planta com a indicador, sinó que havia de complir certes condicions: havia d'estar al voltant de l'aigua, distribuïda homogèniament en el rierol, i a més havia d'estar en zones crítiques, les galeries.

Es van seleccionar quatre espècies vegetals que complien aquestes condicions: Cardamine raphanifolia, Juncus effusus, Scirpus holoschoenus i Festuca sp. Totes elles són plantes herbàcies procedents de mitjans humits. Es va mesurar la concentració de metalls pesants acumulats en aquestes plantes. Però no sols es va fer aquest mesurament, sinó també la concentració en l'aigua.

Contaminació històrica

Els resultats van demostrar que en les aigües d'Arditurri la concentració de metalls pesants era elevada, superior a l'habitual en aigües naturals. El principal agent contaminant era el zinc, però la contaminació no se circumscrivia únicament a la zona minera sinó que cobria tot el riu Oiartzun. No obstant això, en comparació amb altres zones mineres, la contaminació era menys acusada.

Cal no oblidar que la presència d'aquests metalls en l'aigua no beneficia a la fauna piscícola, sinó que és perjudicial. L'impacte es deu principalment al zinc i al cadmi, que d'una banda estaven en alta concentració en Arditurri i, per un altre, a la presència de substàncies tòxiques, principalment el cadmi.

Les plantes no estaven més ben tibants que la resta dels éssers vius de l'aigua. Això es deu al fet que contenien elevades concentracions de metalls, principalment zinc. Això va marcar l'estrès químic de la vegetació en el mitjà aquàtic. No obstant això, les plantes no tenien indicis d'efectes tòxics dels metalls, almenys no estaven malaltes, per la qual cosa la vegetació d'Arditurri està adaptada a metalls pesants.

En l'actualitat és imprescindible prendre com a referència aquesta recerca. I és que no és possible repetir la recerca. En poc temps la zona està canviant molt, les obres de recuperació del complex miner han alterat dràsticament l'estat ecològic i, entre altres coses, es preveu la construcció de la zona d'acolliment del parc natural de Penyes d'Aia.