Maurits Cornelis Escher
M. C. La vida d'Escher
El 27 de març es compleixen 20 anys de la mort de l'il·lustrador holandès Maurits Cornelis Escher. Escher va néixer 74 anys abans en la localitat holandesa de Leeuward.
En 1903 la seva família es trasllada al poble d'Arnheim, on passa a l'escola secundària. Excepte el dibuix, la resta de les assignatures es van mostrar desesperades (figura 1). En 1919 inicia els seus estudis a l'Escola d'Arquitectura i Arts Decoratives d'Haarlem. Però poc després va abandonar i va començar a estudiar arts gràfiques que s'impartien en la mateixa escola, amb Samuel Jesserum de Mesquita com a mestre. Dos anys després va sortir de l'Escola d'Art, dominant els coneixements bàsics del dibuix i el dibuix en fusta.
En 1922 va viatjar per Itàlia i Espanya. Després de passar l'hivern a Siena es va traslladar al sud d'Itàlia, concretament al poble de Ravello. Allí va conèixer a Jetta Umiker, la seva dona. Després de casar-se es van traslladar a Roma, Muntanya Verda (Figura 2). Per primera vegada treballaria amb total tranquil·litat. Fins a 1935 va viure com a la seva casa a Itàlia. Viatjava primavera a les muntanyes d'Abruzzi, Campània, Còrsega, Malta, Sicília, etc., normalment amb altres pintors (Giuseppe Haas Triverio, Robert Schiess, etc.). En aquests viatges Escher realitzava les seves emocions (que després utilitzaria en els seus dibuixos). En 1929 Castrovalvan va representar un paisatge sense fronteres (Castrovalva, 1929), un dels primers a enaltir a Escher, un dels millors realitzats per ell.
Escher era fins llavors bastant desconegut. Un parell de petites exposicions, diversos llibres i kitto. No embeni les seves obres i vivia de l'esquena del seu pare. Fins a 1951 no va poder viure del seu treball.
A partir de 1935 l'ambient italià es va enfosquir a causa del feixisme. Per aquest motiu marxin al poble suís de Châteaux-d´Oex, on assegurava que dos hiverns vivien en la “nostàlgia blanca”. L'entorn, el paisatge, l'arquitectura, etc. no li van suggerir res. Sortir d'allí es va convertir en obsessió. Tenia nostàlgia marina. Per això, va enviar una carta a la “Compagnia Adria” de Fiume, empresa que organitzava viatges marítims pel Mediterrani, preguntant si tenien plaça lliure. La proposta d'Escher va ser la següent: El Jett i el seu passatge, amb dibuixos basats en les emocions realitzades durant el viatge, pagarien amb 48 imatges (4 còpies de 12 planxes).
Més sorprenent va ser la resposta afirmativa. En 1936 van viatjar Fiume-València i Genoa-València. D'aquella època pertanyen, entre altres, els dibuixos Idi-begia i Marsella. Aprofitant aquests viatges va visitar l'Alhambra de Granada amb Jett. Va estudiar en profunditat els seus adorns i en la seva segona visita va ser molt copiada. Així es van establir les bases dels treballs pioners realitzats per ell en el camp de les particions periòdiques de superfície. Va ser empresonat a Cartagena per copiar les instal·lacions defensives de la ciutat, antigues muralles. Li van confiscar totes les seves imatges.
En 1937 es van traslladar al poble holandès de Baarn, on l'escola secundària tenia gran prestigi. La producció de l'època és abundant, ja que el seu clima afavoria bé. A partir de llavors la seva vida es va relaxar. Malgrat haver realitzat més viatges pel Mediterrani, no va aconseguir suggeriments antics (figura 3). Només quan va emmalaltir en 1962, va deixar d'imaginar. En 1969 Serp va realitzar el dibuix, demostrant que encara estava en bon estat de forma.
En 1970 es va traslladar a la casa Rosa Spier de Laren (Holanda). En aquella casa els artistes tenien els seus estudis i no els faltava res. Va morir allí dos anys després.
M. C. Treball d'Escher
En les obres d'Escher, excepte en els paisatges realitzats abans de 1937, podem trobar un suggeriment matemàtic. Sembla que en els seus 70 imatges ens explica les seves recerques. En aquestes recerques tracta tres àrees de la matemàtica (figura 4).
Estructura de l'espai
Al llarg del seu treball va exposar aquesta preocupació. Des de 1937 els seus quadres recollien amb gran lògica els diferents espais. El seu interès per la mera imatge matemàtica li va venir més tard, creat pels cristalls. Es tracta, per tant, d'una àrea amb paisatges, mons estranys i cossos matemàtics que penetren entre si.
Estructura superficial
Aquesta època va començar quan es va ocupar de la partició regular de la superfície, especialment influenciada per la visita a l'Alhambra de Granada. Després d'una exhaustiva anàlisi va inventar un mètode per a la distribució regular de la superfície llisa. No hi ha quadre amb solo aquest tema. No obstant això, Escher utilitzava aquestes particions en imatges de metamorfosis en les quals les simples imatges matemàtiques es converteixen en persones, plantes, animals, etc. També en les imatges dels cicles, en les quals la imatge final coincideix amb la inicial, s'utilitzava aquesta partició. Finalment, aquesta tècnica també apareix en aproximacions a l'infinit, però en elles utilitzava imatges uniformes. La dificultat d'aquesta obra explica per què van aparèixer més tard.
Projecció de la superfície plana de l'espai tridimensional
Escher es va trobar de seguida amb els problemes de representació en dues dimensions d'imatges tridimensionals. Va estudiar amb rigor les lleis de perspectiva que es coneixien des del Renaixement i va descobrir noves lleis que les va explicar en diverses imatges. La imatge és la projecció sobre la superfície launa d'un objecte tridimensional, existint o no en l'espai. Podem trobar tres tipus de quadres: els que presenten el problema de la imaginació, els que parlen de perspectiva i els que tenen imatges impossibles.
Aquestes tres àrees no es diferenciaven al llarg de la vida. No obstant això, moltes vegades va analitzar diversos temes alhora.
Els paisatges ocupen la primera època (1922-37), sobretot en el sud d'Itàlia i en la costa del Mediterrani. La litografia més completa és Hiru mundu (1955). Ja en la litografia Natura fila de 1934 s'aprecia la interpenetració de dos mons mitjançant un mirall.
La temporada 1937-45 és l'època de les metamorfosis, quan la Metamorfosi de 1937 comença amb el quadre I. Per citar un treball d'aquesta època, denominem Dia i Nit (1938). En ella es poden veure totes les característiques de l'època. Al mateix temps es presenta la metamorfosi, un cicle i el canvi d'imatges bidimensionals a tridimensionals. L'últim treball d'aquesta època data de 1946, el Mirall màgic. El treball que explica millor el canvi entre dues i tres dimensions és Les mans representades, 1948, i l'últim Drac, 1952.
El tema de la perspectiva ja l'havia treballat a la torre de Babel de 1928 i en la de Sant Pere de 1935, Roma. En ell es destaca que el que a Escher li interessava no era una cosa, sinó la mateixa perspectiva. No obstant això, fins a 1946 no es va començar a estudiar profundament les lleis. Un altre món de 1946 és un punt d'estampa I, nadir i punt de fuita al mateix temps. El cim de l'època s'aconsegueix sense llavis en Goiko eta behetik (1947). L'estampa presenta línies paral·leles que es tallen entre si. Al final de l'època va tornar a la perspectiva tradicional i es va ocupar de les figures geomètriques bàsiques (poliedres, espirals, cintes de Möbius,...). El primer treball és el Cristall de 1947, al capdamunt tenim les Estrelles (1948) i l'últim és el Planetoide tetraèdric de 1954. També apareixen en treballs posteriors però no com a tema principal. Les cintes de Möbius s'inclouen en aquest grup encara que siguin posteriors.
Amb l'obra El cada vegada menor I de 1956 comença la fase d'aproximació a l'infinit. El propi Escher considera que el millor treball és el Limiti circular III (1959). L'últim treball d'Escher, Serps (1969), també és una aproximació. En aquesta època també s'inclouen figures impossibles. El primer és Còncau i convex (1955) i l'últim Cascada (1961). L'obra més sorprenent de l'època, i una de les més importants de tot el treball d'Escher, és la Sala de Dibuix (1956). Segons Escher, en aquesta obra va arribar al límit de la seva capacitat intel·lectual i artística.
L'obra d'Escher va sofrir un canvi brusc entre 1934 i 1937. Aquest canvi té a veure amb el trasllat de Roma i del Mediterrani a Suïssa, Holanda i Bèlgica. No obstant això, el canvi no hauria estat possible si en Escher aquesta actitud no hagués existit anteriorment. Aquesta actitud no ha de buscar-se en el seu especial interès en la ciència o les matemàtiques. Escher sempre va dir que ell no es va saber en la geometria. En una entrevista va dir: “En matemàtiques no vaig aconseguir res.
Sembla curiós que, sense adonar-se, parlés de matemàtiques. No, a l'escola vaig ser un noi encantador i ingenu. Qui pensava que els matemàtics decorarien els meus llibres amb imatges i que, amb persones tan expertes, anava a tenir un tracte com si fossin els meus companys o germans? I ells no poden creure que no entenc res del que diuen”. No era matemàtic i, sobretot, Escher va ser un artesà que treballava amb el metre i el compàs per a aconseguir un objectiu concret.
En els treballs inicials ja es percep aquest interès. En 1920 va realitzar en la catedral de San Bavon d'Haarlem un candelabro en una fulla de grandària superior a un metre de ploma, sota la qual en una bola es reflectia la catedral i el propi artesà. Un altre dibuix de 1922 presenta una superfície repleta de caps, amb quatre d'elles servides. Tots cobreixen la superfície. En 1937, després de la segona visita a l'Alhambra, apareix immediatament una successió de quadres.
G en 1938. H.´s-Gravesande li va dedicar un article en la revista “Elseviers Maandschrift”. No obstant això, fins a 1951 la crítica artística oficial la va tenir oblidada. Al febrer de 1951 va aparèixer en la revista “The Studio” un article de Marc Severin. Segons Severin, Escher sabia treure a la llum la poesia matemàtica que guarden les coses. En la revista “Jardin donis Arts” d'octubre de 1965, Albert Flocon va dir: “Conceptes com l'alt i el baix, l'interior i l'exterior, l'esquerre i el dret, el pròxim i el llunyà semblen perdre tot sentit absolut, convertint-se en intercanviables. D'altra banda, de sobte, entre punts, superfícies i espais, entre causes i conseqüències, ens centrem en nous llaços, creant davant els nostres ulls noves estructures espacials que conjuren mons estranys i són tan possibles com els nostres”.
En 1968, amb motiu del 70 aniversari d'Escher, el museu de la Haia va organitzar una gran exposició. El ministre holandès d'Afers exteriors va encarregar una pel·lícula que va finalitzar en 1970. Jurriaan Andriessen compon en 1970 la peça suggerida per les imatges d'Escher. Va tocar l'Orquestra Filharmònica de Rotterdam, mentre es veien les imatges d'Escher. Actualment Escher és un dels artistes gràfics més coneguts.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
