Entre ocells
Quan veiem ocells, sembla que volar és molt fàcil, és a dir, bastaria amb tenir plomes als nostres braços per a poder volar. I és cert que els ocells que volan ho fan gràcies a les ales, i que les ales deuen aquesta capacitat a les plomes.
Quan les ales es desplacen cap avall, les plomes es col·loquen entre si formant una estructura rígida, impermeable a l'aire. Aquest moviment empeny l'aire cap avall i els ocells pugen. Quan és el torn de moure les ales cap amunt, les plomes es tornen i deixen passar l'aire entre les plomes. La resistència de les plomes a l'aire en aquesta posició és deu vegades menor que la que s'aplica en el moviment anterior. Diversos cicles d'aquestes característiques fan que els ocells adquireixin altura i volin.
Però moure les ales no és una activitat senzilla. Els ocells necessiten molta energia per a moure els músculs del pit i les ales. A més, necessiten energia molt ràpida per a poder seguir amb el vol. Per a obtenir energia dels aliments que mengen, necessiten cremar els aliments i per a això necessiten oxigen. També necessiten oxigen amb rapidesa. Per a respondre a aquesta demanda estan adaptats els pulmons dels ocells, no hi ha altres animals que tinguin pulmons com ells. Disposen d'un sistema de sacs d'aire que permeten una respiració molt efectiva.
Per descomptat, els aliments i l'oxigen han d'arribar ràpidament als músculs que mouen les ales. Per tant, és necessari que la sang que els transporta tingui una velocitat ràpida. El cor dels ocells dóna batecs molt ràpid i, per a major efectivitat, el cor sol ser molt gran (en proporció 6 vegades major que l'humà). A causa de la ràpida circulació, la temperatura corporal és entre 7 i 8 graus superior a la de l'home, la qual cosa fa que les proteïnes encarregades del metabolisme treballin més ràpid, és a dir, cremin aliments més ràpid. En definitiva, els ocells viuen molt ràpid.
En aquest ràpid ritme de vida, és molt important també que sigui lleuger, perquè les ales tinguin la menor energia possible per a mantenir a l'animal en l'aire. En definitiva, com més pesat sigui l'ocell, major serà la quantitat d'ales i músculs necessaris per a poder elevar-se i major energia per a moure'ls. Per a alleujar el pes, els ocells han recorregut als ossos: els ossos estan buits per dins.
Maneres de volar
El moment en el qual més energia necessiten és el moment de volar, ja que les ales han de fer força suficient per a elevar el pes de l'ocell. A més d'agitar les ales, l'animal necessita un altre tipus d'ajuda per a enlairar. Els ocells petits només han de saltar i batre les ales per a volar. Les majors requereixen una propulsió més forta. Molts dels quals habiten en l'aigua, com l'albatrosa, comencen a córrer i quan aconsegueixen la velocitat necessària, agiten les ales.
Si en començar el vol hi ha vent contrari, és més fàcil enlairar, obrint les ales i aixecant lleugerament, ja que el vent passa per sota de l'ala amb força, provocant una força ascendent. Com més gran sigui l'ocell, més força haurà de fer per a enlairar. Per a evitar aquest problema, moltes vegades els ocells grans es posen en punts alts (torres eclesiàstiques, penyes...) i només han de deixar-se caure d'elles per a volar.
Una vegada que han aconseguit enlairar, és hora de volar. Cada ocell vola a la seva manera, però en general podem distingir dues formes bàsiques: planejant o agitant les ales.
Planificar és un gran avantatge ja que els ocells estalvien energia en volar. Els ocells terrestres planeadoras aprofiten per a volar les calentes masses d'aire que produeix el sòl (aprofiten altres corrents de vent que es generen en l'aigua per part dels planificadors aquàtics i, sobretot, marins, però en aquesta ocasió ens limitarem als ocells terrestres). Quan el sol escalfa, l'aire que hi ha al voltant del sòl també s'escalfa i com l'aire calent pes menys que el fred (perquè té menor densitat) augmenta. Són corrents tèrmiques.
Existeixen altres corrents ascendents, per exemple, quan el vent bufa contra una muntanya, penya-segat o edifici, tendeix a passar per sobre d'ell i puja. Els ocells planeadoras són capaços de prendre aquests corrents ascendents sota les ales, sense cap esforç, per a ascendir.
Els ocells que volen sacsejant les ales, per part seva, s'han adaptat per a batre les ales amb freqüència. És el tipus de vol amb major demanda energètica ja que el múscul de pit requereix d'un treball continu. I, no obstant això, és la més estesa entre els ocells. El ritme d'agitació de les ales, no obstant això, és molt variable entre els ocells. Alguns tenen un moviment lent --les garses per exemple- i uns altres, per contra, mouen les ales tan ràpid que ni se'ls veu --són les colibrías- les més representatives. Hi ha ocells que en lloc d'agitar constantment les seves ales fan pauses puntuals. En aquestes pauses les ales romanen parades fins a perdre velocitat. Podem veure coloms, pardals, pit-rojos… volant d'aquesta manera.
Tipus de vol sota estil de vida
La forma i grandària de les ales són molt importants a l'hora de definir la manera de vol de cada ocell. No són iguals les ales d'un txepetx, un cesped i un trencalòs. Depenent del lloc de residència i estil de vida de cadascun, la manera de volar (i per tant la forma i la grandària de les ales) varia, ja que cadascun està adaptat al seu entorn.
Els que habiten en plantes tancades, com els boscos, solen tenir ales el·líptiques, és a dir, curtes i bastant amples. Aquesta forma facilita la maniobra en àrees petites. En canvi, per a volar a llargues distàncies no són unes ales molt apropiades. Els ocells que realitzen llargues distàncies planejant en zones obertes tenen ales amples i llargues. No hi ha més que veure quines ales tenen els cigüeños o voltors lleonats.
D'altra banda, les orenetes, els falcons i uns altres tenen ales llargues, primes i rígides. Les ales amb aquesta forma són molt aerodinàmiques, la qual cosa permet als ocells aconseguir altes velocitats. De fet, els ocells amb aquesta mena d'ales són les més ràpides, podent aconseguir velocitats de fins a 200 km/h.
Migració i vol
En determinades èpoques de l'any, molts ocells realitzen un vol de milers de quilòmetres. És una activitat que requereix molta energia. Intenten fer el camí el més "barat" possible, el més directe possible i en grup. Moltes vegades els ocells migradors volen en grup. A vegades és molt especial --en grups de grullas, per exemple- la forma V que adopta el grup. En volar en grup, la resistència de l'aire disminueix, per la qual cosa requereixen menys energia per a realitzar el mateix recorregut.
A més de la despesa energètica pròpia de la migració, durant la migració depenen d'altres factors que els fan consumir més o menys energia. El vent és especialment important. Quan el sol escalfa i hi ha vent a favor de la migració, els ocells volen molt alt i no tenen problemes per a volar correctament.
No obstant això, quan no hi ha sol (i per tant no hi ha corrent tèrmic) o hi ha vent contrari, no aconsegueixen una altura molt elevada i es troben amb diversos obstacles. En aquests casos, per exemple, les cadenes muntanyenques es converteixen en límits difícils de superar. Els ocells es veuen obligades a canviar el seu recorregut i comencen a envoltar la serralada fins a trobar una vall o serral que els permeti travessar.
Un altre obstacle són les mars. Com l'aigua s'escalfa molt lentament, no es genera corrent tèrmic sobre l'aigua. Els ocells planeadoras tenen greus problemes a l'hora de creuar grans masses d'aigua d'un continent a un altre. Per a evitar aquest problema, milans negres, falcons avispantes i molts altres planadors se serveixen dels corrents tèrmics terrestres per a aconseguir la major altura possible, des d'on parteixen cap a l'altre continent, deixant caure de dalt a baix, colpejant les ales sobre la mar per a recórrer la menor distància possible. Perquè aquesta dificultat a superar sigui la mínima possible, trien els punts amb els mínims rangs de mar per a creuar la mar. Per exemple, l'estret de Gibraltar. Durant la migració, en les costes, s'acumulen nombrosos ocells planeadoras.
Els ocells que no depenen dels corrents tèrmics -una d'elles és l'àguila pescadora- no tenen tants problemes com els planadors per a travessar grans masses d'aigua. Tenen la mateixa facilitat per a volar sobre la mar o la terra. Això sí, si necessiten cansar-se i descansar, les solucions no són iguals en terra i mar. En terra sí, poden aterrar gairebé en qualsevol lloc, però no poden fer-ho en la mar. Es posen en les illetes que troben o en els vaixells quan no tenen força per a suportar el viatge. Si no es troben passos, alguns moren en l'intent de creuar la mar amb prou feines. És per això que ells també travessen sovint les mars per estretes estrets contraforts.
Lògicament, aquesta migració es refereix a ocells terrestres, amb el problema contrari per als ocells marins. El problema és que passen d'una mar a un altre perquè està sec entre dues mars o oceans. Les marees són un pas per a ells, una solució al problema de passar d'un oceà a un altre.
Si haguéssim de triar una manera de volar, i segons sembla, no seria tasca fàcil! Afortunadament o per desgràcia, no podem triar això; cada animal és el successor dels seus avantpassats i ha de viure amb les característiques que li han tocat viure. Amb avantatges i desavantatges.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
