Parc Natural d'Aizkorri
És conegut que la serralada d'Aizkorri es troba al sud de Guipúscoa, limitant amb Navarra i Àlaba. També són conegudes, sobretot entre els muntanyencs, les zones d'Arantzazu, Urbia, Sant Adrián, Aizkorri, Aketegi, Aratz i voltants.
Atès que la declaració de parc està pendent d'execució, no pot dir-se amb exactitud l'abast dels espais protegits, però no es limitarà únicament a la serra d'Aizkorri. De fet, inclourà els territoris, paisatges i pics més representatius dels voltants. Per exemple, ocupa els territoris de Guipúscoa i Llaurava amb una superfície aproximada de 20.000 ha. I és que inclourà territoris entre els serrals d'Arlaban i Otzaurte. En la zona de Guipúscoa se situaran els següents municipis: Eskoriatza, Aretxabaleta, Leintz-Gatzaga, Oñati, Legazpi, Zerain i Zegama. Dels alabesos, Asparrena i Sant Millán. A més, els terrenys del Consorci de Guipúscoa i Àlaba formaran part del Parc.
A pesar que, per a molta gent, el pic més alt de la CAPV és el d'Aizkorri, en realitat els pics més alts són Aitxuri (1.549 m) i Aketegi (1.548 m), i no Aizkorri (1.524 m). Tots aquests cims es troben en la serra d'Aizkorri-Aloña i són molt conegudes. No obstant això, en els voltants es poden trobar serres menys conegudes i tan belles com les anteriors, com les d'Elgea i Urkilla.
En tractar-se d'un territori de gran superfície, en aquest entorn protegit ens trobarem amb paisatges i ecosistemes molt heterogenis, cadascun amb la seva vegetació i fauna característics. En general, i per a explicar-ho amb una breu pinzellada, trobarem d'una banda ecosistemes rics associats a rius i zones aquàtiques. D'altra banda, en aquestes zones es poden observar interessants comunitats forestals i, finalment, tindrem ecosistemes singulars en els cims alts. Quant a la vegetació, cal destacar d'una banda les rouredes de la zona de Barrendiola de Legazpi, sense oblidar les fagedes acidòfiles, molt més abundants.
La llista d'animals que habiten en els boscos, pasturatges i muntanyes d'aquest parc és interminable, si bé cal destacar els braus de voltors, voltors, astors i falcons que crien en aquestes zones. En els últims anys l'àguila real també s'ha acostat a aquestes terres, però encara no es pot saber si s'està cria en elles. Quant als mamífers, destaquen les lents, les catagueñas, els gats muntesos, els cabirols i els senglars, que són habitants del parc.
És clar que el valor naturalístic d'aquest entorn és abundant i que el que estigui interessat a conèixer-ho tindrà, al marge d'aquestes línies, l'oportunitat d'aprofundir en el tema, ja que, com sol ocórrer en tots els parcs naturals, en el futur es disposarà de centres d'interpretació i explicació.
No obstant això, en aquest parc existeixen elements que, a més dels aspectes naturalístics, no poden ser descartats. Per exemple, les possibilitats culturals que ofereixen aquests entorns són importants, relacionades a vegades amb l'ambient rural i unes altres de caràcter religiós. Un exemple d'això és l'oferta turística dels últims anys en diverses localitats de la zona, com els museus i itineraris etnogràfics guiats de Zerain, el museu de ferro de Legazpi, les salines de Leintz-Gatzaga, etc. Aquestes ofertes han vingut en molts casos per darrere de l'impuls de l'agroturisme. Malgrat no ser tan nou, en aquest parc trobarem, al seu torn, nombrosos elements culturals de tall religiós. El cas d'Arantzazu és potser el més destacat, al qual acudeixen milers de persones cada any. No obstant això, hi ha diverses ermites i creus disperses pel parc.
D'altra banda, cal no oblidar els vestigis vius d'una antiga professió que ha perdurat i perdura durant segles: sí, parlem del pasturatge. Qui no s'ha acostat alguna vegada a Urbia a degustar formatge autòcton? Les restes megalítiques de les campes d'Urbia i Degurixa són testimonis d'aquest duro i antic ofici. No és la nostra intenció realitzar en aquestes línies un estudi etnogràfic sobre el pasturatge i el pasturatge en aquestes zones, però en l'actualitat encara és destacable la influència del pasturatge en la vida d'aquestes zones.
D'altra banda, el paisatge d'algunes zones, com Urbia i Degurixa, és indiscutible que el pasturatge estigui condicionat i modelat durant segles. Per això, en el futur d'aquesta activitat econòmica serà de vital importància la correcta gestió del parc. En tot cas, aquest equilibri sostenible que tantes vegades s'esmenta i que ningú sap realment què és, seria l'objectiu principal.
També seran testimonis dels diferents debats i opinions que sorgeixen per a comprendre aquest equilibri. De fet, el parc eòlic que es pretén construir en la Serralada d'Elgea ha generat en la societat opinions contraposades, i com ja s'ha esmentat anteriorment, aquest entorn entraria en els límits del Parc. El debat ja està en la plaça, i el temps mostrarà fins a quin punt es pot compaginar la protecció d'aquests entorns amb el desenvolupament de la nostra societat, si abans que tard estudiem tots, on està aquest equilibri.
CALÇADA DE SANT ADRIÁN
Aquesta calçada, tan pròxima a la sortida de la cova de Sant Adrián, és la via històrica més important de Guipúscoa. Al llarg dels segles passava pel principal camí que unia les terres castellanes amb França, Alemanya o Holanda.
També per aquesta calçada passaven els pelegrins que en el seu camí a Santiago pretenien evitar les terres de la Sakana, ja que les terres de la barranca eren perilloses a causa de l'abundància de bandolers. No obstant això, aquestes zones de Sant Adrián no estaven lliures de bandolers i en aquestes zones hi ha coses curioses relacionades amb els robatoris.
En la muga amb Guipúscoa i Llaurava, el camí es dividia en dos, un a l'esquerra, cap a Zalduondo i Araia, i l'altre a la dreta cap a Galarreta. Aquesta
calçada ha estat considerada en nombroses ocasions com a romana, però, segons els experts, no ha deixat de ser XI. Seria del segle XIX, coincidint amb la construcció de l'ermita situada a l'interior del túnel.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
