Plutó és el planeta més allunyat del nostre sistema i és més petit i pesat del que abans es pensava. Això significa que, com els astrònoms han pensat fins ara, no és una "bola de gel brut" composta de metà sòlid. També haurà de contenir pedres i aigua gelada. Per a arribar a aquesta conclusió, els astrònoms han utilitzat l'estudi de l'ombra creada en passar els satèl·lits de Plutó (Txaron) per davant del planeta.
Quan Txaron passa per davant de Plutó, oculta part de la seva superfície i disminueix la seva lluentor total. A més, els astrònoms coneixen l'òrbita de Txaron i saben on està en tot moment. Per això, quan la llum de Plutó comença a esmorteir-se, saben on està la vora del planeta. Analitzant detingudament l'amortiment de la lluentor es poden conèixer les grandàries de Plutó i Txaron.
Les observacions indiquen que el diàmetre de Plutó és de 2.200 km, és a dir, dos terços de la de la Lluna de dalt a baix. Abans es pensava que era de la grandària de la Lluna.
L'òrbita de Txaron al voltant de Plutó ens dóna la mesura de la gravetat del planeta i, per tant, la massa del planeta; la de la Terra, quatre-cents quaranta. Coneixent la massa i la grandària es pot obtenir densitat i de densitat la composició. Si Plutó fora de la grandària de la Lluna, seria una mica més lleuger que l'aigua. Això suposaria una substància de baixa densitat com el metà. Els nous mesuraments de la grandària indiquen que l'aigua és dues vegades més pesada i que el planeta tindrà pedres i aigua sòlida.
Plutó és menys de set llunes del Sistema Solar. Per contra, la seva Lluna és bastant gran, amb 1160 km de diàmetre. És a dir, té aproximadament la meitat de la grandària de Plutó (el major ràtio de grandària entre planeta i satèl·lit). Plutó i Txarón poden dir que més d'un planeta/sistema lunar formen un sistema com els “planetes dobles”.