Es compta fins a on pot anar sense sortir del casc
Alicia, Alicia de Lewis-Carroll, era una noia molt entremaliada. Tot aquell que ha llegit les seves aventures s'ha adonat d'això. Però la travessa no és agressiva, això no; és una travessa d'aquestes intencions ocultes que no tots veuen darrere de totes les frases. En acció, dòcil, però terrible en el món de la llengua; així és nostre volgut Alicia.
Com és sabut, en una tarda plujosa i avorrida, Alicia va passar a l'altre costat del mirall, animada per la curiositat del que hi ha en un món simètric tan pròxim i llunyà. El que va veure allí ho va explicar al seu amic Lewis-Carroll. Això va completar un llibre descrivint aquestes aventures i aconseguint una gran fama gràcies a un llibre escrit d'aquesta manera. Però Alicia, com tots els nens, era molt oblidada i moltes de les anècdotes ocorregudes a l'altre costat del mirall es van quedar al seu cap sense passar al llibre de Lewis-Carroll.
Alicia es va trontollar, Lewis-Carroll es va envellir i quan va arribar a l'edat en la qual sorgeix el desig de repensar al nen, va començar a recordar la melancolia amb la vida a l'altre costat del mirall. Va agafar el llibre de Lewis i el va llegir. Va quedar sorprès, "jo no sóc això, aquest no és el món que he vist. Això, en tot cas, serà un món a l'altre costat del mirall de Charles", va pensar. Per això, va decidir descriure les seves aventures a la seva manera i ho va fer.
Quan va acabar la seva redacció va intentar publicar la seva obra, però ningú va voler arriscar-se a si mateix. El llibre de Lewis-Carroll es venia molt, massa per a ficar-se en aquesta mena d'escàndols. Alicia va guardar el manuscrit i mai s'ha publicat. Recentment he aconseguit aquest escrit amb un conegut d'un cunyat de la meva tia, amic del meu amic. És molt llarg i aquesta vegada us donaré un sol capítol. Penso què fer amb la resta.
CAPÍTOL IV: Tweedledum i Tweedledee
Allí estaven, asseguts sota un arbre, abraçant-se. De seguida em vaig assabentar de qui era cadascun, perquè els seus noms es trobaven en el serral de la camisa amb lletres molt grans: En un posava "DUM", "DEE" en un altre. Vaig encertar molt ràpid el que anava a posar darrere del collaret- TWEEDLE precisament.
Com estaven tan quiets, se'm va oblidar també que podien ser vius, i quan anava a mirar si en la part posterior del collaret posava TWEEDLE o no, em va espantar una veu que va sortir dels "DUM".
- Hola Alicia, vella amiga, què tal?
- Bé, bo, la veritat és que em trobo una mica alterada en aquest sorprenent món –li vaig contestar–. Sent, i com saps el meu nom?
Em va respondre amb una altra pregunta – I tu com saps les nostres? És més sorprenent que un inventi els noms dels dos, que nosaltres inventem el seu, no és així?
Aquest raonament em va semblar molt fort i no va voler seguir aquest camí. Allí, en aquell bosc, quan anava a preguntar-me què feien, se'm va avançar el DEE.
- Quin raig fas aquí en aquest bosc? Això és el que jo vull saber –i sense deixar de parlar, perquè em temia que no em donessin l'oportunitat– I vosaltres? –els vaig preguntar. La nostra història és molt trista –van respondre junts–. No tenim moltes ganes de parlar d'aquest tema –deien junts. Si us plau –els vaig robar–. He vingut de molt lluny a conèixer la vostra història i no m'aniré fins a sentir-la, –vaig posar la cara de tristesa que posen els nens quan volen aconseguir alguna cosa i també vaig fer uns dibuixos silenciosos. La cara del DUM no va canviar res, però en la del de es podia veure l'irrifar nounat. Es va eliminar l'irrifarra i se li va tirar una llàgrima d'alleujament a la recerca dels llavis. Sempre hem estat germans i amics. Sempre ho dic perquè vam néixer junts. Sempre hem estat apassionats de la llengua, perquè malgrat ser més lletjos que uns altres, parlem millor. Som el primer fill dels nostres pares i, com hem vist, després d'haver-nos vist, els van ser les ganes de tenir més. Bé, però això no és història. No, no és això el que va seguir el DUM. L'idioma està per a veure si vols o no, però sacsegi la llengua, això sí, t'agrada, el rem. I tu quin, què t'agrada. Asseu-nos, si us plau, i seguiu la història –els demano, ja que es veia perfectament que tots els germans que es volen són iguals a banda i banda del mirall. T'he contat la història de la nostra tragèdia sense desviar-te res. Al nostre poble se celebren festes molt grans en una època trista que anomenem "Gautzarrak". En aquestes festes, es tracta d'enviar postals amb condol als seus amics. En els últims anys la calor inicial d'aquest costum s'ha anat suavitzant i convertint-se en una mica de compromís. La nostra intenció va ser ressuscitar el costum i per a això creem una postal especial. –Mentre Dee continuava parlant, DUM va agafar un pal i va dibuixar dos rectangles en el sòl. Vaig entendre que volia expressar les dues cares de la postal.
- En un dels costats de la postal –va continuar el dee- es va indicar: "EL QUE POSA A l'ALTRE COSTAT ÉS MENTIDA". Es va silenciar i es va quedar pensatiu.
Sembla que recordar aquestes coses li donava molt de mal. Però després d'haver despertat la meva curiositat, no sóc capaç de controlar-me i quan m'adono que les paraules estaven fos de la meva boca, en l'aire.
- I què posava a l'altre costat? –ho vaig escoltar. Digues-li tu –dum dee-ri.no, no, digues-li tu –dee a dum. Si us plau! –jo. Tu, si us plau! –DUM a DEE. Si us plau –vaig començar a plorar. Mira –DUM–, mira quina bé ets.
- Jo bullit i tu oli sant. Baboa!.
Veient l'escassa incidència d'aquest llorón feble, vaig decidir canviar de tàctica.
- És igual que ho digueu els dos alhora, però si us plau i si us plau dir-nos què posava a l'altre costat de la postal.
Em van mirar, em van mirar els uns als altres, després d'un silenci, i poc després els dos per unanimitat i una paraula:
- A l'altre costat de la postal posava "EL QUE POSA A l'ALTRE COSTAT ÉS MENTIDA".
Aquí acaben les notes d'Alicia en aquest capítol, però no crec que sigui difícil imaginar com acaba la història d'aquests dos germans. Nosaltres, per part nostra, estem disposats a publicar aquests finals.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
