Grans vivers a les ciutats, greus problemes mediambientals
La industrialització de la ramaderia ha anat acompanyada d'un augment dels problemes ambientals de les granges ramaderes. Fa unes dècades, els baserritarras posaven palla o garoa sota el bestiar, la qual cosa absorbia l'orina i la femta. Després es treien les parts, es formava fem i amb això es fertilitzaven les terres.
Ara, no obstant això, en els planters es genera molt més purí del que poden ocupar les terres circumdants.
Per exemple, als Països Baixos es troba el rècord de ramaderia intensiva, on les granges ramaderes generen 15 milions de vegades més purins i excrements dels quals la terra pot suportar sense sofrir danys. Per descomptat, per a evitar la destrucció total del medi ambient, els fabricants han de complir estrictes mesures i utilitzar diferents sistemes per a solucionar els seus problemes mediambientals.
No obstant això, als països en desenvolupament, en molts casos no existeix normativa sobre aquest tema, i els residus s'aboquen sense tractament a la zona o es recullen en pous. L'escassetat de vivers intensius fa que el problema no sigui tan greu, però en els últims anys s'han multiplicat espectacularment, sobretot a l'entorn de les ciutats, i ara són molt notoris els impactes ambientals que produeixen.
Segons dades de la FAO, de 1980 a 2004 la producció de carn es va duplicar a tot el món, però no es va incrementar en tots els països en vies de desenvolupament, triplicant-se. No obstant això, el consum de carn és entre 3 i 4 vegades major que als països industrialitzats.
En qualsevol cas, tan important com el creixement ha estat, és veure com i on ha crescut. De fet, als països en vies de desenvolupament s'ha descartat la producció de bestiar de pastura i s'han multiplicat les granges de porcs i ocells. A més, aquests vivers s'han instal·lat en les pròpies ciutats o en l'entorn urbà, evitant desplaçaments llunyans a l'hora de comprar pinsos i vendre carn o ous.
Abús en perjudici
En la producció tradicional, el baserritarra coneix perfectament la quantitat de residus que es generen, el seu impacte en el sòl i com utilitzar-los per a fertilitzar el camp o el prat. Tot el cicle s'omple en els seus terrenys i no queden restes.
En canvi, en els grans vivers, els animals s'alimenten de pinso, per la qual cosa consumeixen grans quantitats d'aliments. Conclusió: generen molts més residus dels que poden ingerir les terres circumdants. Normalment acumulen els residus en el propi viver, lluny de les terres agrícoles. Per això, no és fàcil tractar els residus o utilitzar-los per a fer fem i fertilitzar les terres.
Els residus acumulats, no obstant això, són molt perillosos per al medi ambient i causen danys per diferents aspectes. Per exemple, en aigües superficials és freqüent que es produeixi una eutrofització, és a dir, que l'aigua s'enriqueixi excessivament en nutrients. Llavors, les algues i plantes aquàtiques es multipliquen desproporcionadament i consumeixen oxigen en l'aigua. Això provoca la mort de peixos i altres espècies aquàtiques. Un exemple espectacular es troba en la costa del sud de la Xina i Hong Kongo: En 1998 va morir el 80% dels peixos en una zona de 100 km 2.
Els residus arriben no sols a les aigües superficials, sinó també a les subterrànies, amb el risc de contaminació de les aigües potables. Per exemple, als EUA, en 1998 es van analitzar 1.600 pous pròxims a les piscifactories. Un terç contenia nitrats i en una de cada deu la concentració de nitrats era superior a la permesa en aigua potable.
El sòl també es veu afectat per un excés de nutrients que perd fertilitat. Aquest problema és certament greu en molts llocs; tal com s'explica en l'informe de la FAO, en alguns països asiàtics, una quarta part de les terres agrícoles contenen massa fòsfor.
D'altra banda, alguns dels microorganismes patògens presents en els residus són fàcilment difosos pel sòl i l'aigua circumdants, causant malalties en humans i altres éssers vius. A més, els residus dels vivers alliberen gasos (metà, amoníac...). Sense oblidar els efectes nocius per a la salut, cal tenir en compte que influeixen en l'efecte d'hivernacle. L'òxid nitrós és un dels gasos que més contribueix a aquest efecte hivernacle, 296 vegades més que el diòxid de carboni, i és precisament el fem el responsable del 7% de l'òxid nitrós que es genera en el món.
Alguns ecosistemes són especialment vulnerables. Aiguamolls, manglars, esculls de coral… són tresors des del punt de vista de la diversitat, on habiten algunes de les espècies en perill d'extinció. Per exemple, en la costa de la mar del sud de la Xina es troben gairebé totes les espècies de coral conegudes i 45 de les 51 espècies classificades en el gènere mangle. No obstant això, els residus generats en els planters estan posant en perill aquests ecosistemes.
Impostos i premis
La FAO considera imprescindible prendre mesures per a protegir el medi ambient. Per a aconseguir-ho hi ha polítiques i tecnologies eficients. La zonificació del sòl i la imposició d'impostos en funció de la distància a la ciutat, per exemple, impulsa la ubicació dels vivers prop de les terres agrícoles. D'aquesta forma es facilita la reutilització dels residus.
Igual que els impostos, les ajudes i els premis serveixen per a fomentar bones pràctiques. Infraestructures adequades, facilitats per a la instal·lació de plantes de producció de biogàs, possibilitats d'inversió en tecnologia de control de la contaminació… tot això contribueix a reduir l'impacte ambiental dels cultius.
És innegable: res és devaluat i per a prendre aquestes mesures es necessita diners. De fet, els costos derivats de l'aplicació de la normativa mediambiental suposen entre un 4 i un 7% dels costos de producció. No obstant això, depenent de les mesures que s'adoptin, el cost varia. Per tant, val la pena analitzar en profunditat el problema local i tractar de trobar la solució adequada en cada cas. No hi ha solució general, però si es prenen les mesures adequades es pot fer molt. En benefici del medi ambient.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
